Rimatara
| Tipus | illa i estat històric | |||
|---|---|---|---|---|
| Lloc | ||||
| ||||
| Entitat territorial administrativa | França d'ultramar | |||
| Col·lectivitat | Polinèsia Francesa | |||
| Comuna | Rimatara | |||
| Població humana | ||||
| Població | 797 | |||
| Geografia | ||||
| Part de | ||||
| Superfície | 9 km² | |||
| Banyat per | oceà Pacífic | |||
| Altitud | 83 m | |||
| Identificadors descriptius | ||||
| Fus horari | ||||
Rimatara és la més petita de les illes habitades de les illes Australs, a la Polinèsia Francesa. Té una superfície total de 8,6 km² i una població de 893 habitants (cens 2022).[1] Està situada a 550 km al sud de Tahití i a 150 km a l'oest de Rurutu. La comuna de Rimitara inclou els illots Maria deshabitats.[2]
Geografia
[modifica]
Es tracta d'un altiplà volcànic circular de 8 a 10 m d'altitud,[3] amb una altitud màxima de 83 m al mont Uhau. És molt fèrtil i boscós, i està rodejat d'esculls molt propers a la costa amb només un pas navegable, però no disposa de cap port. Les viles principals són Amaru (la capital), Anapoto i Mutuaura. Té una espècie de cotorres que no es poden exportar perquè s'adapten malament en altres indrets. També hi ha molts ànecs salvatges.
Història
[modifica]Va ser una de les últimes illes habitades descobertes pels europeus a la Polinèsia, el 1810 per un mercant de Tahití. Fou el pastor William Henry qui hi desembarcà el 1821 i hi fundà una missió protestant. El 1889 es va establir el protectorat francès[4] i el 1901 es va annexionar a la colònia dels Establiments Francesos d'Oceania.[5][6]
Referències
[modifica]- ↑ «Les résultats du recensement de la population 2022 de Polynésie française» (en francès). Institut de la statistique de la Polynésie française, 01-01-2023.
- ↑ Environnement marin des îles Australes, p. 205
- ↑ «Islands of French Polynesia (France)». [Consulta: 22 juin 2017].
- ↑ Annuaire des établissements français de l'Océanie pour 1892. Imp. du gouvenement, 1892, p. 112.
- ↑ «Annexion de l'île Rurutu et dépendances». A: Ch Mourey, Louis Brunel. L'Année Coloniale. 3. C. Tallandier, 1902, p. 232.
- ↑ Great Britain, Foreign and Commonwealth Office. British and Foreign State Papers, Volume 94. Harrison and Sons, London, 1904, p. 1304–1305.

