Palafrugell

Palafrugell

Bandera Escut d'armes
Vista general de la ciutat de Palafrugell i el seu terme
Tipus	municipi de Catalunya
Lloc
41° 55′ 05″ N, 3° 09′ 47″ E
Estat	Espanya
Comunitat autònoma	Catalunya
Província	província de Girona
Comarca	Baix Empordà
Capital	Palafrugell
Conté la subdivisió	Calella de Palafrugell Ermedàs Llafranc Llofriu Palafrugell Santa Margarida Tamariu Vila-seca el Bruguerol
Població humana
Població	24.543 (2025) (912,38 hab./km²)
Llars	17.055 (2011)
Gentilici	palafrugellenc, palafrugellenca
Idioma oficial	català castellà
Geografia
Part de	Mancomunitat de Municipis Comunitat Turística de la Costa Brava
Superfície	26,9 km²
Altitud	64 m
Limita amb	Begur Torrent Vulpellac, Fonteta i Peratallada Mont-ras Regencós
Dades històriques
Dia festiu	festa patronal (20 de juliol)
Patrocini	Sant Sebastià màrtir i Sant Martí de Tours
Dia de mercat	tots menys el dilluns
Festa patronal	20 de juliol (Santa Margarida)
Organització política
Òrgan executiu	Ajuntament de Palafrugell
• Alcaldessa	Laura Millán Morales (2024–)
PIB nominal	342.300.000 € (2012)
PIB per capita	15.100 € (2012)
Identificadors descriptius
Codi postal	17200
Prefix telefònic	972
Codi INE	17117
Codi IDESCAT	171175
Altres
Agermanament amb	Mirapeis Sueca
Lloc web	palafrugell.cat

Palafrugell és un municipi de Catalunya situat a la comarca del Baix Empordà. Amb una població censada de 24556 habitants (2025) és el municipi més poblat de la comarca. El terme municipal limita amb els de Mont-ras, Forallac, Torrent, Regencós i Begur. La vila de Palafrugell és el centre del municipi, on també hi ha els nuclis rurals de Santa Margarida i Ermedàs, el poble de Llofriu, a peus de les Gavarres, juntament amb els nuclis costaners de Calella, Llafranc, Tamariu. D'aquesta manera, el municipi viu dividit entre el mar i l'interior, tot i que la importància del seu litoral ha condicionat el desenvolupament social i econòmic, transformant una vila tradicionalment tapera, en un centre turístic i de serveis plenament consolidat.

Té algunes cales representatives de la Costa Brava i disposa d'una tradició gastronòmica extensa i d'una riquesa cultural personificada en l'escriptor Josep Pla. Una de les principals fonts de riquesa del municipi ha estat la indústria surera, que actualment encara gaudeix de gran prestigi. Aquesta indústria havia estat enfocada en bona part a l'exportació de taps de suro arreu del món. Palafrugell és una de les destinacions turístiques i de segona residència més gran de les comarques gironines. Això fa que la població al pic de l'estiu se situï al voltant dels 60.000 habitants, pràcticament triplicant la població censada. La franja litoral comprèn 12 km de retallades cales, d'aigües transparents.

Entitat de població	Habitants (2025)
Palafrugell	22.720
Calella de Palafrugell	634
Llafranc	314
Tamariu	297
Llofriu	288
el Bruguerol	184
Ermedàs	47
Santa Margarida	36
la Vessana	36
Font: Idescat

Geografia

• Llista de topònims de Palafrugell (orografia: muntanyes, serres, collades, indrets...; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc.).

El municipi de Palafrugell, amb 26.88 km² de superfície i uns 24.556 habitants, està situat en un corredor que allarga la plana baix-empordanesa fins al Mediterrani. La ciutat la formen el nucli administratiu, a l'interior, i vora la costa els nuclis de Llafranc, Calella i Tamariu, que són en l'actualitat uns actius centres turístics, a més del nucli de Llofriu, al peu de les Gavarres, i els veïnats de Santa Margarida i Ermedàs a mig camí del mar i la plana on s'ubica la ciutat.

Situades entre els contraforts més orientals de les Gavarres i les muntanyes de Begur, les terres que conformen l'actual nucli de Palafrugell van ser des de temps immemorials un lloc pantanós on abundava l'aigua i escassejava qualsevol tipus d'hàbitat. El més antic del municipi el localitzem al paratge dels Torrents, a Llafranc, on encara avui podem apreciar el dolmen de Can Mina.

Una situació privilegiada, damunt el cap de Sant Sebastià, una muntanya imponent que cau 165 metres sobre el mar en el seu punt més alt, va afavorir que al segle vi aC s'hi establís un petit poblat ibèric. Des d'allà, els ibers controlaven el mar, però també les terres interiors. Les excavacions arqueològiques han descobert unes enormes sitges, un element significatiu del jaciment, que demostren la importància de l'agricultura per als seus pobladors, com també la ramaderia i molt especialment la pesca. També hi destacaven altres activitats, com l'explotació de les pedreres, l'artesania i el comerç amb pobles grecs i itàlics, com ho demostren les nombroses peces d'importació que s'hi han localitzat.

El 2005 el límit entre els municipis de Palafrugell i Begur va ser modificat per facilitar la vialitat de Palafrugell, població que va incorporar una àrea del terme d'Esclanyà i va cedir la seva part de la urbanització de la Vessana i una part de la d'Aigua Xelida a Begur.

Història

Llafranc romà

Al segle ii aC, amb l'arribada dels romans a Empúries, el poblat de Sant Sebastià va viure un lent i progressiu abandonament en favor del nucli de Llafranc, ocupat de manera permanent fins al segle IV dC. La localitat de Llafranc es va convertir en època romana en un destacat centre de producció de vi i de terrissa. Des del seu port sortien àmfores per emmagatzemar vi, materials de construcció, ceràmica de cuina i vaixella, a més del vi cultivat en el seu rerepaís, on s'han localitzat més d'una desena de vil·les romanes.

Del passat romà, el poble en conserva els vestigis del que va ser una premsa de vi i un celler molt a prop de l'església de Santa Rosa, situada en un petit promontori, on les excavacions arqueològiques han descobert els habitatges més antics del jaciment. L'any 1980 els arqueòlegs hi van fer una descoberta espectacular i única a Catalunya: 78 teules crues d'època romana abandonades abans de la cuita.

El nucli emmurallat medieval

A partir dels segles V i VI dC, la inseguretat del litoral va afavorir que s'establissin poblaments a l'interior. Així va néixer Vila-seca, avui incorporat al nucli urbà, Santa Margarida i Ermedàs. Palafrugell, un nom d'origen antroponímic –Palau significa casa forta i Frugell designa un nom propi d'arrel germànica–, va néixer segurament com a lloc fortificat de defensa.

La referència més antiga del municipi la trobem en un document de l'any 988 que es conserva a l'Arxiu de la Catedral de Girona, on una dona que es deia Ermengarda donava les seves propietats situades a Palau Frugell al monestir de Sant Pere de Galligants de Girona. Segurament al segle xiii va construir-se una primera muralla sobre un petit turó, d'uns vuitanta metres d'altitud, que delimitava els actuals carrers Pi i Margall, Cavallers, dels Valls –on probablement hi havia un fossat– i plaça Nova. Al recinte, s'hi accedia per dos portals –el Portal d'Amunt, al carrer dels Valls, i el Portal d'Avall, davant del Raval Inferior– que donaven accés al carrer principal del recinte, el carrer Major, nom que encara es manté avui.

Al centre del nucli hi havia la plaça de l'Església, plaça pública del poble fins que va construir-se la plaça Nova a finals del segle xviii, i l'església de Sant Martí, edificada entre el 993 i el 1019. El temple parroquial, de dimensions molt més modestes que l'actual, va ser objecte de diverses obres i ampliacions, com la del segle xv o la del segle xviii, quan es va construir la Capella Fonda i el mestre de cases bisbalenc Joan Ranté va projectar l'actual campanar, de planta quadrada i cos octogonal, que va restar inacabat i que ha esdevingut un dels elements identificatius de la vila.

Fora del nucli emmurallat van aparèixer altres hàbitats. A l'interior, el nucli rural de Llofriu s'esmenta l'any 1062 (Lofrid), com a possessió del comte de Barcelona Ramon Berenguer I, i la seva església de Sant Fruitós, el 1121. A la costa, la por al mar va ser la responsable que els barris que s'hi van establir fossin temporals fins al segle xviii. Tamariu apareix documentat l'any 1039 i Calella i Llafranc, en el capbreu del monestir de Santa Anna de 1339-1345.

L'any 1194 el rei Alfons I el Cast, rei de Catalunya i Aragó, va cedir els termes de Palafrugell i Mont-ras a l'orde dels Cavallers del Sant Sepulcre; l'any 1250 es va formalitzar la cessió al Priorat de Santa Anna de Barcelona, de l'esmentat ordre. Aquesta institució eclesiàstica va ser fins a les desamortitzacions fetes durant la Revolució Liberal el principal senyor de les terres que conformen el municipi actual, per bé que hi va haver altres senyors eclesiàstics i laics amb possessions en el terme.

El pas del temps ha esborrat gairebé la totalitat del passat arquitectònic medieval de la població. L'any 1816, acabada la Guerra del Francès, van començar les obres de demolició de les torres i gairebé un segle després, el 1908, en va caure l'última, la torre de Can Moragues. En l'actualitat tan sols es conserva un traçat irregular de carrers estrets i cases remodelades entre l'església de Sant Martí i plaça Nova, una zona que els palafrugellencs encara anomenen dins la vila.

Torres de guaita

Del segle xv, que tenia com a funció vigilar la zona costanera per tal de protegir-la de possibles invesions corsàries i pirates molt freüents durant els segles XV i XV. Quan el perill provenia del mar, de les naus pirates i corsàries al servei de l'Imperi otomà que tenien base a Alger, es va construir una extensa i efectiva xarxa defensiva. El municipi conserva un ric patrimoni d'aquesta època en forma de torres de vigilància i de defensa annexes a masies. Les més significatives són la Torre de Guaita de Sant Sebastià, del segle XV i la Torre de guaita de Calella del segle XVI. Avui dia, es poden visualitzar una quinzena de torres remodelades que s'aixequen dins del nucli urbà de Mont-ras, Calella, les planes d'Ermedàs i Santa Margarida.

Damunt el cap de Sant Sebastià, s'erigeix la més antiga de totes. La torre, que porta el nom del copatró de la vila, va ser començada el 1441 i a la planta baixa hi havia una capella dedicada al màrtir. Al segle xviii es va construir el santuari de Sant Sebastià i es va incorporar a la torre ermita una nova església i també una hostatgeria que va rebre pelegrins d'arreu del país.

De l'expansió del segle xvi a la crisi del XVII

L'època de fortificació de les masies va lligat també al creixement generalitzat que es produeix al segle xvi després de les penúries viscudes arran de la crisi baixmedieval i les epidèmies reiterades que va viure la vila durant la segona meitat del segle xv. L'any 1553 el municipi comptava aproximadament amb 960 habitants.

Al segle xvi el municipi va acollir immigrants occitans i van aparèixer nous barris fora muralla: els ravals de Dalt i de Baix, la Caritat, les Botines, la Tarongeta, el Pedró, la Garriga, les Cases Noves i el Vilar, agrupacions de cases que s'aniran ampliant al llarg del segle xvii no sense patir els efectes de la catastròfica pesta bubònica de l'any 1652, que va causar en dos anys uns 230 morts, ni tampoc les conseqüències de les guerres contra Felip IV.

El 1638 la revolta dels veïns contra les tropes castellanes que s'allotjaven dins del municipi, passant per alt així el privilegi que el rei Jaume I havia atorgat a la vila el 1251, va donar lloc al combat de Palafrugell, uns fets que alguns historiadors consideren un dels precedents de la guerra dels Segadors. L'aixecament popular va tenir lloc el 20 de juliol, dia de Santa Margarida, en protesta pels més de 300 soldats que residien a les cases dels mateixos veïns. La repressió va ser brutal: algunes de les cases van ser incendiades i algunes esglésies saquejades. El 1640, en esclatar la guerra dels Segadors, les tropes castellanes van cremar 28 cases i van saquejar l'església de Santa Margarida.

Vegeu també: Combat de Palafrugell

L'any 1637, 300 homes de l'exèrcit castellà mancats de paga i indisciplinats s'allotgen a Palafrugell contravenint el privilegi que Jaume I el Conqueridor havia atorgat a la vila el 1251 i es dediquen al pillatge, maltractament i vexació desenfrenada. Aquesta situació provoca la crispació dels palafrugellencs. La vila es revoltà el 20 de juliol de 1638 contra els 300 soldats dels terços castellans que s'hi havien tornat a establir a la població. Hi moriren dos capitans i alguns soldats i, en represàlia foren enviades a la vila tres o deu companyies de càstig, i la població fou saquejada pels soldats, que van cremar algunes cases i profanar tres esglésies, incloent-hi la de la vila de Llofriu, en el que es considera el precedent del Corpus de Sang, que va iniciar la guerra dels Segadors.

L'aparició de la manufactura del suro

Després de la guerra de Successió (1705-1714), el poble va experimentar un creixement demogràfic i econòmic espectacular. Entre 1719 i 1787, la vila va passar de 726 habitants a 2.377, fet que es va traduir en un important creixement urbà i en la consolidació de barris que fins aquells moments havien estat hàbitats temporals, com Calella, Llafranc o Tamariu. Fins llavors, el bestiar, la captura de corall, la pesca i el conreu de tota mena de cereals havien estat les activitats productives bàsiques.

A partir del segle xviii el municipi, com moltes altres poblacions empordaneses, va especialitzar-se en el conreu de la vinya, que va ocupar terres improductives fins llavors, a prop dels penya-segats i del mar. També aquests nous productes van possibilitar un increment dels intercanvis amb els mercats europeus i les colònies d'ultramar. Així, Calella va esdevenir el port natural dels productes agrícoles i artesanals d'algunes poblacions empordaneses de l'interior.

Però, sens dubte, va ser l'aparició de la manufactura surera l'autèntica protagonista del redreçament econòmic. L'any 1760 en el Llibre de confirmacions de la Parròquia de Sant Martí apareix la referència d'un jove taper, Anton Ferrer. A finals del segle, un funcionari de l'Administració borbònica que viatjà per Catalunya, Francisco de Zamora, anotava en el seu diari que hi havia treballant uns 300 tapers.

El 1845, durant el regnat d'Isabel II, a Palafrugell existien 31 fàbriques de taps que donaven feina a unes 327 persones. A inicis del segle van aparèixer també les primeres organitzacions obreres –la primera d'elles, la Germandat del Carme, és de l'any 1803–, unes agrupacions embrionàries que actuaran de model quan es creïn les societats de socors mutus a partir de la segona meitat del segle.

Palafrugell va tenir ajuntament constitucional una vegada acabat l'Antic Règim senyorial, el primer terç del segle XIX. El seu terme va abastar, a més del seu propi, els termes de Llofriu i de Mont-ras. El 1858, però, Mont-ras se'n va segregar.

La civilització surera

El suro i les indústries derivades van convertir-se entrat el segle xix en la principal activitat econòmica del municipi i la seva mecanització, ara fa cent anys, va transformar una vila agrària en una ciutat industrial. El suro va produir també una nova societat regida per valors, costums, pràctiques socials i formes d'oci modernes. Al Palafrugell d'inicis del segle xx havien aparegut els primers clubs esportius, diverses societats recreatives (l'Ateneu Palafrugellenc, el Casal Popular...), més d'un casino (Centre Fraternal, el Cercle Mercantil...), i un nombre considerable de bars, cafès i clubs classicistes.

Els ingressos que va suposar la indústria per a la corporació municipal i per a algunes famílies van possibilitar la construcció d'alguns edificis emblemàtics de l'època: el xalet modernista de Can Mario, el casal de Can Bech de Careda, la Casa Almeda, l'Econòmica Palafrugellenca –seu de l'actual biblioteca– i les construccions públiques del Mercat Cobert, l'Escorxador municipal i l'Escola d'Arts i Oficis.

Tot això va anar acompanyat d'un creixement de la població –l'any 1910 Palafrugell, amb 9.018 habitants, era el segon municipi més poblat de la comarca–, i d'una gran expansió urbana, motivada per l'aparició de noves fàbriques, una moderna i mecanitzada fàbrica de suro que va representar la decadència definitiva de l'artesanat taper.

L'any 1900 es va crear la gegantina Manufacturas de Corcho S.A., que va liderar durant la dècada de 1920 l'exportació industrial espanyola. Avui d'aquella empresa en queden les naus que alberguen la Fundació Vila Casas i també la torre d'aigua, construïda per l'arquitecte Guitart, que, al bell mig de la plaça de Can Mario, s'ha convertit en un dels elements més visibles del paisatge urbà de Palafrugell.

Turisme

Vista de la Calella de Palafrugell el 1943

Acabada la postguerra, el turisme i tots els sectors derivats van substituir el suro com a principal motor econòmic. El turisme, però, no era un fenomen nou ni desconegut. Abans de la guerra havia estat una activitat reduïda, circumscrita a les classes més acomodades de la societat catalana, espanyola i europea. Els russos de Cap Roig, Nicolai Woevodsky i Dorothy Webster, són l'exemple més revelador d'aquest tipus de turistes. A mitjans dels anys vint van arribar al municipi i van construir a dalt del cap Roig un castell d'inspiració tardomedieval i un jardí botànic que ha arribat a acollir més de 800 espècies botàniques de tot el món.

L'any 1933 va celebrar-se en el santuari de Sant Sebastià una primera assemblea de turisme, davant destacades autoritats de la II República, amb la intenció de planificar una demanda que anava en augment i limitar el creixement desmesurat en la franja marítima. El 1932 s'havia creat el Foment de Turisme Municipal i tres anys més tard, arran dels acords presos en l'assemblea de Sant Sebastià, l'Associació de Municipis i el Patronat de la Costa Brava, organismes carregats de bones intencions que la Guerra Civil es va encarregar d'esborrar.

A partir de 1955 va produir-se el definitiu boom. La vila va continuar creixent i van aparèixer nous barris per acollir la població immigrada mentre que a la franja marítima van proliferar els habitatges de segona residència. De la dècada dels seixanta daten algunes de les infraestructures més aplaudides –l'autovia de Calella (1967)– i més discutides –el port esportiu de Llafranc (1963)–, nous centres educatius i altres equipaments i activitats vinculades amb l'esport i la cultura (l'estadi Josep Pla Arbonés, la Casa de Cultura...).

Una transformació urbana que anava en consonància amb un ressorgiment cultural i social de la vila que va organitzar les Festes de Primavera l'any 1963, arran de la prohibició governamental de celebrar el Carnaval. Àdhuc, sorgí la Cantada d'Havaneres de Calella el 1966 per recuperar unes cançons d'una època en la qual s'havia provat de fer fortuna a Cuba.

Patrimoni local

Article principal: Llista de monuments de Palafrugell

Antiga seu Museu del Suro, actualment en procés de trasllat a l'espai cultural Can Mario

Béns d'Interès Nacional

Palafrugell compta amb tres béns culturals que tenen reconeguda la condició de Béns d'Interés Nacional: La Torre de Guaita de Sant Sebastià, la Torre de Can Mario i la Platja de Port Bo de Calella.

• La Torre de Can Mario

La Torre de Can Mario, de titularitat municipal, és una edificació singular d'estructura de ferro projectada per l'arquitecte Joan Torras, de Barcelona, amb les funcions de dipòsit regulador de la pressió de l'aigua.

Està situada a l'espai central de l'antiga fàbrica de suro, al nucli urbà de Palafrugell. És una obra plena de singularitat tècnica, espacial, volumètrica i estilística amb caràcter únic en el context del patrimoni cultural de Catalunya, éssent una excel·lent mostra de l'arquitectura de ferro, extrem al qual cal afegir el seu valor de fita urbana i referència visual. S'ha delimitat al seu voltant un entorn de protecció seguint criteris visuals, ambientals i paisatgístics.

• La Torre de Sant Sebastià

La Torre de Sant Sebastià, de titularitat municipal, és una torre de guaita construïda pels volts de 1440, davant l'amenaça que representava la pirateria de la costa; la planta baixa es va destinar a capella, dedicada a Sant Sebastià.

L'ermita advertia el perill amb foc durant la nit i fumades i tocs de campana de dia. La torre compta amb tres plantes i terrat, matacà, perlets i espitlleres; la planta és rectangular, però acaba amb semicercle al llevant, el lloc destinat al l'altar.

Està situada en el cim de la muntanya de Sant Sebastià, sobre el penya-segat de Romaboira, a uns 165m sobre el nivell del mar. El lloc, s'anomenava ja tradicionalment Sa Guarda. Des d'aquí s'observa la zona costanera compresa entre la Vall d'Aro i el Montgrí; aquesta situació explica que es constituís en la torre principal de guaita dins el sistema defensiu de Palafrugell i Mont-ras.

La delimitació de l'entorn de protecció de la Torre s'ha definit seguint criteris visuals, ambientals i tenint en compte la seva ubicació en un paisatge rural. S'ha valorat la posició de l'edifici sobre el penya-segat, que limita amb el mar i el caràcter forestal del seu àmbit proper fins al traçat del carrer de Pau Casals, on el sol esdevé urbà. Aquest eix viari s'ha considerat el límit de l'entorn fins a una distància des d'on ja no és visible la torre.

Platja de Port Bo

La platja de Port Bo, a Calella, va ser inicialment port natural de Palafrugell i va esdevenir un centre d'activitat comercial i pesquera. Conserva el traçat original dels carrers, i els blancs edificis porxats a primera línea de mar: el conjunt és un bon exemple d'arquitectura tradicional.

L'entorn de protecció del conjunt històric de Port Bo defineix dos àmbits situats als dos extrems del conjunt que ocupen les zones del Port Pelegrí i el Canadell ja que aquests sectors complementen visualment el conjunt històric.

Torre de Can Boera

Patrimoni històric

• La Vila

És un nucli format a partir del primitiu poblat alt-medieval que s'havia situat al cim d'aquest pujol de més de vuitanta metres. És probable que el naixement de Palafrugell es degui a una sagrera. Amb el temps, el nucli s'estructurà al voltant de l'església, que, junt amb les primeres edificacions, va quedar tancada pel recinte de la muralla. El perímetre resseguia els actuals carrers dels Valls (on hi havia un fossat), el carrer Cavallers, Plaça Nova i el carrer Pi i Margall. S'hi accedia per dos portals, el Portal d'Amunt que connectava el nucli emmurallat amb el barri del Raval Superior i altres barris situats al nord del poble i el Portal d'Avall localitzat a la banda de migdia de la vila. La muralla tenia set torres rodones, excepte la torre de la Presó que era quadrada, i van ser enderrocades al segle xix. L'última, la torre de can Moragues, va ser derruïda el 1908. El nucli actualment conserva el testimoni de la trama urbana d'arrel medieval, exceptuant la plaça situada al nord de l'església -que ha obtingut la seva fesomia actual mitjançant l'enderroc durant el segle xx d'algunes illes de cases. Hi ha alguna pervivència puntual d'edificacions dels segles XV-XVI, però les característiques predominants responen als models dels segles xvii-xviii. És probable que s'hagin conservat moltes més característiques de les construccions d'aquests segles de les que actualment s'observen, ja que poden haver quedat emmascarades per actuacions diverses sobre les façanes. També hi ha alguns edificis del segle xix. I alguns edificis recents del s. XX que no respecten la trama parcel·laria tradicional.

Coses sentides, el parlar de Palafrugell

El llibre va ser coordinat per en Carles Serra Mayoral i la Maria Bruguera Martí, que van comptar amb la col·laboració d'un nombrós grup de vilatans que van fer-hi aportacions al llarg de molts mesos. L'obra compta amb il·lustracions cedides per una sèrie de destacats artistes locals.

El principal objectiu del llibre és preservar del pas del temps i de l'oblit l'inevitable una manera de parlar que s'està perdent a marxes forçades, a banda de deixar una herència material però incalculable a aquells que ens han de succeir.

Els autors també volen homenatjar amb aquest petit volum totes aquelles persones que ja no hi són i que varen ser uns precursors en defensa de les "palafrugelleries" de casa nostra com Josep Pla, Irene Rocas, Josep Martí i Clarà "Bepes" o Guilló entre d'altres.

Govern municipal

Article principal: Llista d'alcaldes de Palafrugell

Actualment, l'alcaldessa és Laura Millán Morales, del PSC.

Eleccions municipals 2023

Partit	Regidors	Vots	%
PSC - CP	9	2.579	36,01
ERC - AM	4	1.161	16,21
JxP - CM	3	1.045	14,59
SGDP - TE	2	724	10,11
PECP - C	2	660	9,21
Vox	1	380	5,30

Educació

Llar d'infants (0-3 anys)

• Escola Bressol Privada Petit Vedruna
• Escola Bressol Privada La Gavina
• Escola Bressol Municipal Els Belluguets
• Escola Bressol Municipal El Tomanyí

Infantil i Primària (3-16 anys)

• Escola pública Josep Barceló i Matas
• Escola pública Carrilet
• Escola pública Pi Verd
• Escola pública Torres Jonama
• Escola Concertada Sant Jordi
• Escola Vedruna

ESO

• Institur Públic Baix Empordà
• Institut Públic Frederic Martí i Carreras
• Institut Públic La Sureda
• Centre Concertat Vedruna-Prats de la Carrera
• Escola Concertada Sant Jordi

Batxillerat

• Institut Frederic Martí i Carreras
• Institut Baix Empordà

Cicles formatius de grau mitjà o superior

• Institut Baix Empordà

Plans de Formació i Inserció

• Auxiliar de comerç i atenció al públic
• Auxiliar de perruqueria i estètica
• Auxiliar de vivers i jardins
• Auxiliar d'hoteleria: cuina i serveis de restauració
• Auxiliar de serralleria i construccions metàl·liques

Entitats

• El Club d'Escacs Palafrugell va ser fundat l'any 1932. És un dels clubs d'escacs més antics de la demarcació de Girona (veure llista de clubs d'escacs gironins). El Club d'Escacs Palafrugell té com a funcions principals la competició dels seus membres al campionat de Catalunya i l'organització del Torneig d'Escacs Costa Brava. L'any 2016 organitza el XXIX Open Costa Brava. El torneig va ser instaurat l'any 1973 de la mà del llavors president de l'entitat, Ferran Muñoz. Després de 17 edicions, el torneig va deixar de fer-se fins a l'any 2003, quan la nova junta que presideix Francesc Núñez el va recuperar. Entre els jugadors més importants que han guanyat aquest torneig hi figuren noms destacats com el Mestre Internacional Angel Martín, el Mestre Internacional Juan Fluvia Poyatos o el Gran Mestre Àlvar Alonso.

Festes

• Des del 1966 cada primer dissabte de juliol se celebra la Cantada d'Havaneres a la cala del Port Bo de Calella de Palafrugell
• Les Festes de Primavera són una celebració carnavalesca del municipi que va néixer l'any 1963 després de la prohibició de celebrar el carnaval a tot l'Estat espanyol. Per evitar la prohibició, van traslladar la festa a la primavera amb l'excusa de celebrar l'arribada d'aquesta estació. Hi participen colles carrossaires de tota la Costa Brava. El punt culminant és la rua carnavalesca anomenada Carroussel Costa Brava i que té lloc el diumenge anterior al dilluns de Pasqua Granada, o Segona Pasqua.
• La setmana del 20 de juliol se celebra la Festa Major, amb motiu del dia de Santa Margarida, patrona del municipi.
• A partir de gener i fins al març se celebra la campanya gastronòmica anomenada Garoinada.

Demografia

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910 169 108 213 820 2.609 5.692 6.270 6.603 7.087 9.018

1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994 8.746 8.682 7.905 7.698 9.123 12.256 15.030 17.014 17.335 17.335

1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014 17.303 17.564 18.154 19.115 19.813 21.307 22.109 22.622 22.880 22.763

2016 2018 2020 2022 2024 2026 2028 2030 2032 2034 22.868 22.860 23.244 23.396 24.300 - - - - -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

Evolució demogràfica

1497	1515	1553	1787	1887	1900	1920	1950	1970	2000	2010	2025
169	108	213	2.609	6.603	7.087	8.746	7.698	12.256	18.154	22.622	24.543

1497-1553: fogatges; 1717-1981: població de fet; 1990 en endavant: població de dret (Més informació  · Històric complet de dades de població)

Fills il·lustres

• Josep Pla i Casadevall (1897-1981), escriptor i periodista.

Llocs d'interès

Palafrugell:

• Mercat: El Mercat diari de Palfrugell és un dels espais més característics del municipi. No és només un mercat. És un punt de trobada. Es pot considerar com un dels motors del poble, el pols vital del municipi on tant els mercaders com els vilatans fan un ús de l'espai no només per vendre i comprar sinó per establir relacions socials i humanes. És un espai per perdre's, passejar, observar i gaudir de la varietat de productes, olors i colors. És el lloc on les persones entren en contacte amb els aliments i viceversa.
• Església Parroquial de Sant Martí: L'església de Sant Martí de Palafrugell té origen entre els anys 993 i 1019, tot i que d'aquesta construcció només es conserva un petit fragment de mur. Entre els segles XIV i XVII es va restaurar i ampliar diverses vegades, construint-se la nau actual, la façana, les capelles i el campanar que va quedar inacabat. El 1936 amb l'inici de la Guerra Civil, es va cremar el retaule barroc i gran part de l'interior de l'església. A partir de 1939, es va restaurar el temple i s'hi van incorporar noves obres artístiques i elements litúrgics.
• Museu del Suro de Catalunya: Ubicat al centre de Palafrugell, el Museu del Suro es presenta com una institució singular per la seva temàtica, el seu àmbit territorial i la seva vocació de servei. Adquireix, conserva, interpreta i fa valdre el patrimoni vertebrat al voltant del món del Suro a Catalunya, com a configurador d'un paisatge, una indústria, unes formes de vida i una identitat comunes. Té el propòsit de contribuir al desenvolupament social, econòmic i cultural de la comunitat; d'oferir suport a l'educació formal i com a proposta d'educació informal, així com alternativa de creació i de lleure.
• Dipòsit modernista de Can Mario: Aquest dipòsit d'estil modernista situat a l'antiga fàbrica surera de Can Mario, s'ha convertit en un símbol identificador de Palafrugell. L'any 2000, gràcies a una iniciativa popular fou declarat Bé Cultural d'Interés Nacional, degut a la seva estructura i valors artístics poc comuns per aquest tipus de construccións.
• Fundació Vila -CasasCan Mario: Can Mario és el Museu d'Escultures Contemporània de la Fundació Vila Casas a Palafrugell, inaugurat l'any 2004. Acull al voltant de 220 escultures que daten des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. Addicionalment cada any s'organitzen exposicions temporals.
• Fundació Josep Pla: La Fundació Josep Pla neix l'any 1973, quan el propi escriptor decideix donar la seva biblioteca particular i crea la Fundació Privada Josep Pla, regida per un patronat que s'ocuparà de la seva conservació i de facilitar l'accés públic al públic interessat.
• Fundació Modest Cuixart: La institució va ser creada pel mateix Modest Cuixart, amb un fons inicial constituït majoritàriament per la seva col·lecció privada, amb voluntat d'establir a Palafrugell un espai cuixartiano viu i obert al món, connectat amb els artistes i amb les pràctiques més contemporànies.
• Oficina de Turisme de Palafrugell-Centre d'Interpretació de la Gastronomia: Situat a l'Oficina de Turisme de Palafrutgell, aquest espai inclou dos audiovisuals i material interactiu que pretén donar una àmplia visió de la tradició i modernitat gastronòmica catalana i empordanesa.

Calella de Palafrugell:

• Punt d'informació turística de Calella i Sa Perola: L'antic tenyidor de xarxes del Gremi de Pescadors de Sant Pere fou construït probablement el segle XVIII. L'any 1986 quan ja feia temps que havia deixat d'utilitzar-se per la seva funció, els membres del gremi van cedir l'edifici a l'Ajuntament per a ús públic i s'hi va obrir una Oficina de Turisme.
• Església de Sant Pere: L'església de Sant Pere de Calella de Palfrugell es va construir al segle xix, amb un estil inspirat en l'arquitectura medieval. Les obres van començar al 1885 en un terreny cedit per Narcís Codina Torró i amb l'ajuda econòmica de Dorotea Chopitea. L'edifici es va ampliar el 1945 i el 1958, posteriorment s'hi han fet diverses reformes com l'acabament del campanar. Inicialment, depenia de la parròquia de Palafrugell, però actualment és parròquia independent i té com a sufragània l'església de Santa Rosa de Llafranc.
• Les Voltes i el Port Bo: El Port Bo va ser un port pesquer i de cabotatge durant els segles XVIII i XIX, època durant la qual els productes locals com el coral, el blat, el vi o el suro sortien en direcció a ports catalans, francesos o italians. Actualment és una de les platges més característiques de Calella de Palafrugell, per les barques verades sobre la sorra així com les voltes que la segueixen. Cada primer dissabte de juliol s'hi celebra la popular cantada d'havaneres de Calella, esdeveniment que converteix la platja en una espectacular graderia per tal d'escoltar un dels sons més mariners que hom pot imaginar-se arran de mar. A l'entorn de Port Bo es conserva el traçat original dels carrers. El tram antic de les voltes és del segle XIX i el nou dels anys 50 del segle XX. El conjunt de Les Voltes s'inclou a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Són de gran interès com a mostra d'arquitectura popular. En altres temps van ser utilitzades per subastar-hi el peix, cosir xarxes o com a lloc de guaita i tertúlia dels pescadors. En l'actualitat són un atractiu turístic per on passejar o prendre quelcom els mesos d'estiu.
• Jardins de Cap Roig: Els jardins de Cap Roig van ser creats pel matrimoni Woevodsky el 1927. És un espai de gran bellesa situat al bell mig de la Costa Brava, on es combina la botànica, la història el paisatge i l'art. Disposa de més de 1000 espècies vegetals provinents de totes les regions amb clima mediterrani del món. Un dels símbols més emblemàtics d'aquest espai és el castell, construit amb pedra ferruginosa de la zona. També és l'escnari del Festival de Cap Roig, consolidat com el major esdeveniment musical de la Costa Brava.

LLafranc:

• Punt d'Informació turística de Llafranc
• Església de Santa Rosa: L'església de Santa Rosa de Lima, situada a Llafranc, va ser construïda l'any 1896 i ampliada el 1958. Inicialment depenia de la parròquia de Sant Martí de Palafrugell. És un temple d'una sola nau amb capelles laterals i un campanar de base quadrada. A l'interior hi ha pintures murals de Guillem Soler dedicades a la vida de Santa Rosa de Lima.
• Conjunt monumental de Sant Sebastià de la Guarda: El Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda és el testimoni d'ocupació d'un lloc privilegiat des de fa almenys 2600 anys. S'hi pot visitar un jaciment ibèric (segles VI a I aC) recentment consolidat i senyalitzat, la torre de guaita del segle XV (Bé Cultural d'Interès Nacional), l'Ermita i Hostatgeria del segle XVIII i el Far del segle XIX. Tot, al cim d'una muntanya amb penya segats sobre el mar i amb una de les millor panoràmiques de la Costa Brava, si el dia és clar la vista arriba fins als Pirineus.
• Premsa de vi romana: Al segle II aC, amb l'arribada dels romans a Empúries, el poblat de Llafranc va viure un lent i progressiu abandonament en favor del nucli de Llafranc, ocupat de manera permanent fins al segle IV dC. La localitat de Llafranc es va convertir en època romana en un destacat centre de producció de vi i terrissa. Des del seu port sortien àmfores per emmagatzemar vi, materials de construcció, ceràmica de cuina i vaixella, a més del vi cultivat en el seu rerepaís on s'han localitzat més d'una desena de vil·les. romanes. Del passat romà el poble en conserva els vestigis del que fou una premsa de vi i un celler molt a prop de l'Església de Santa Rosa, situada en un petit promontori on les excabacions arqueològiques han descobert els habitatges més antics del jaciment. L'any 1980, els arqueòlegs van fer una descoberta espectacular i única a Catalunya: 78 teules crues d'època romana abandonades abans de la cuita.
• Dolmen de Can Mina dels Torrents: El dolmen de Can Mina dels Torrents és un dels testimonis que avui dia trobem a la Costa Brava relacionats amb la cultura del Megalitisme. És una construcció funerària de cambra poligonal sense corredor datada entre el Neolític Mitjà Recent al Calcolític (3500 al 1800 aC). El monument està situat en una zona de fàcil accés a la muntanya de Sant Sebastià, a uns 4.5 km de Llafranc. El podem visitar partint a peu des de la mateixa població. El dolmen està senyalitzat amb un plafó en diferents idiomes que ens explica les principals característiques del monument.

Tamariu:

• Punt d'informació turística de Tamariu
• Barraca dels Lliris: La barraca es va construir el 1872 per iniciativa de 16 persones vinculades al món surer, les quals es van constituir en societat. L'anècdota és que van comprar el terreny per 60 pessetes. La barraca es va construir amb la voluntat de fer-hi xefles i cantades. Com a botiga d'esbarjo surt al registre de la propietat de Palafrugell. L'edifici consta d'una sola nau amb volta i altelll enfustissat. Avui, la botiga pertany als hereus de la mateixa societat fundadora, una trentena de socis que cedeixen l'espai per fer-hi actes públics de l'ajuntament com conferències, presentacions o inauguracions.
• El trampolí de Tamariu

Llofriu:

• Centre Cultural Bassa Rocas: Dins del nucli de Llofriu destaca Can Bassa, edifici datat del 1889, d'estil neoclàssic popular, residència privada dels Bassa Rocas. Va ser la residència pairal de la famíla Bassa Rocas formada per Joan Bassa i Irene Rocas, i els seus nou fills. Joan Bassa va ser un dels llofriuencs que havia emigrat de jove a Amèrica, on havia establert negocis. La cas fou adquirida per l'Ajuntament de Palafrugell i va passar a ser una escola de primària amb el nom de M. Gràcia. Actualment és el Centre Cultural Bassa Rocas i la seu de l'Associació de veïns i amics de Llofriu.
• L'església de Sant Fruitós de Llofriu: situada al centre del nucli de Llofriu (Baix Empordà) està documentada des del 1121 i durant molts anys va dependre del priorat de Santa Anna de Barcelona i de la Parròquia de Palafrugell. L'edifici actual es va reconstruir a mitjans del segle XVIII sobre una antiga església romànica. És un temple d'una sola nau amb capelles laterals, absis poligonal i un campanar de base quadrada. Durant la Guerra civil es va destruir el retaule barroc de l'altar major. Actualment forma part de l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
• Veïnats d'Ermedàs i Santa Margarida

Referències:

Enllaços externs

• Lloc web oficial de l'Ajuntament
• Guia de Palafrugell
• Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya
• Mapa de Palafrugell Arxivat 2007-08-26 a Wayback Machine.