Notorious
.jpg)
Notorious és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Alfred Hitchcock i estrenada l'any 1946, protagonitzada per Ingrid Bergman i Cary Grant.
Va ser nominada a l'Oscar al millor guió original (Ben Hecht) i al millor actor secundari (Claude Rains), així com al Gran Premi del Festival de Canes (Alfred Hitchcock).
Argument
[modifica]L’acció arrenca a Miami, el 24 d’abril de 1946. John Huberman, espia nazi, ha estat sentenciat a vint anys de presó per haver participat en una conspiració contra els Estats Units. La seva filla, Alicia, viu marcada pel descrèdit familiar i per una existència desordenada. Durant una festa coneix Devlin, un home que sembla interessat sentimentalment en ella, però que en realitat és un agent nord-americà encarregat de reclutar-la. La missió consisteix a infiltrar-se en un cercle d’antics nazis vinculats al seu pare, refugiats a Rio de Janeiro i implicats en una trama encara poc clara. Alicia accepta, moguda en part pel desig de redimir la culpa paterna. Ja al Brasil, ella i Devlin s’enamoren, però la relació queda trencada quan Alicia descobreix què se n’espera realment: haurà d’apropar-se a Alexander Sebastian, un antic amic del seu pare, que viu amb la seva mare en una mansió on el grup conspirador es reuneix habitualment.
Ferit i desenganyat, Devlin adopta una actitud freda i sarcàstica. Sebastian, en canvi, queda fascinat per Alicia i aviat li proposa matrimoni. Un cop casada i instal·lada a la casa, Alicia observa que el celler es manté sempre tancat amb clau. Durant una recepció, aconsegueix apoderar-se de la clau i hi entra amb Devlin. Allí descobreixen que, dins d’una ampolla de Pommard de 1934, s’hi amaga mineral d’urani. Quan Sebastian nota que la clau ha desaparegut del seu clauer, comprèn que la seva esposa treballa com a espia. Ho confia a la seva mare, i tots dos decideixen eliminar-la lentament enverinant-la. Devlin, que intueix el perill, es presenta a la mansió de Sebastian, entra d’amagat a l’habitació d’Alicia i l’ajuda a baixar l’escalinata principal. Davant dels nazis reunits, que ja sospiten que Alicia és una agent infiltrada, Devlin la treu de la casa i puja amb ella al cotxe. Quan Sebastian intenta afegir-s’hi, Devlin li ho impedeix i el deixa enrere, exposat a les sospites i a la venjança dels seus propis còmplices.[1]
Repartiment
[modifica]- Ingrid Bergman: Alicia Huberman
- Cary Grant: T.R. Devlin
- Claude Rains: Alexander Sebastian
- Louis Calhern: Paul Prescott
- Leopoldine Konstantin: la mare de Sebastian
- Reinhold Schünzel: Dr. Anderson
- Moroni Olsen: Walter Beardsley
- Ivan Triesault: Eric Mathis
- Fay Baker: Ethel
- Antonio Moreno: Sr. Ortiza
- Ricardo Costa: Dr. Barbosa
- Eberhard Krumschmidt: Emil Hupka
- Charles Mendl: Commodore
- Wally Brown: Sr. Hopkins
- Friedrich von Ledebur: Knerr
Des de l’escriptura del guió, Hitchcock ja pensava en Ingrid Bergman per a Alicia Huberman i Cary Grant per a Devlin. Amb Notorious, després d’haver volgut reunir-los a Spellbound, aconseguí formar la parella hitchcockiana ideal.
El repartiment es completà amb Louis Calhern com Paul Prescott, superior de Devlin i estrateg fred; Claude Rains com Alexander Sebastian, antic nazi elegant i amenaçador; i Leopoldine Konstantin com la mare possessiva i diabòlica de Sebastian. Hitchcock també feu interpretar els membres del grup feixista a actors alemanys antifeixistes exiliats als Estats Units.
En l’equip tècnic, Notorious marcà la primera col·laboració de Hitchcock amb el director de fotografia Ted Tetzlaff i l’inici d’una llarga relació amb la dissenyadora de vestuari Edith Head, cedida per Paramount. El muntatge fou de Theron Warth i els decorats de Carroll Clark i Albert S. D’Agostino.
Gènesi
[modifica]L’estiu de 1944, un cop enllestits els darrers ajustos de Spellbound, Alfred Hitchcock viatjà a Anglaterra, on s’hi estigué dos mesos. Durant aquella estada, juntament amb l’empresari Sidney Bernstein, començà a preparar la creació d’una productora independent, Transatlantic Pictures. L’objectiu era trobar històries, intèrprets i finançament suficients per fer possible una companyia capaç de competir amb els grans estudis de Hollywood, tot combinant talent britànic i nord-americà. Hitchcock marxà de Londres amb el projecte ja perfilat en les seves línies generals. Tanmateix, en tornar a Nova York, el desig de reprendre la col·laboració amb el guionista Ben Hecht el portà a renovar el vincle amb David O. Selznick. Acceptà una ampliació del contracte per dues pel·lícules més, a canvi d’un augment salarial aplicat amb efecte retroactiu. Així, Transatlantic Pictures quedà ajornada i no començà realment la seva activitat fins al 1948, amb La soga.[2]
Selznick proposà a Hitchcock de portar al cinema «The Song of the Dragon», un relat de John Taintor Foote aparegut en dues entregues al Saturday Evening Post el 1921. El productor en tenia els drets des de feia temps. La història girava al voltant d’un empresari teatral obligat a posar una actriu al servei d’uns agents federals, que volien que seduís un cavaller anglès sospitós de dirigir una organització terrorista. En realitat, l’home era alemany i preparava un sabotatge contra la indústria nord-americana. Hecht i Hitchcock partiren d’aquest material inicial, però aviat el transformaren profundament. Desplaçaren l’acció primer a Miami i després a Rio de Janeiro, i substituïren el context de la Primera Guerra Mundial pel de la Segona. També prengueren elements de les memòries de Marthe Richard —Ma vie d'espionne—, antiga prostituta convertida en aviadora i agent del servei secret francès durant la Primera Guerra Mundial.[2]
Hitchcock i Ben Hecht començaren a desenvolupar Notorious l’agost de 1944, amb una primera versió centrada en una conspiració de científics pronazis refugiats a l’Amèrica del Sud. El títol al·ludia a la fama «infame» d’Alicia Huberman, presentada com una dona de reputació dubtosa però capaç de redimir-se mitjançant el sacrifici. El principal problema del guió era definir la missió d’Alicia. Després d’un parèntesi a Washington per fer el documental propagandístic Watchtower over Tomorrow, Hitchcock i Hecht reprengueren el projecte a Hollywood. La solució arribà amb el MacGuffin: Hitchcock, influït per rumors sobre una nova arma de destrucció massiva, imaginà que l’urani necessari per fabricar una bomba podia estar amagat al celler de l’espia alemany. Així, el perill atòmic es convertí en el motor secret de la intriga.[3]
A la primavera de 1945, Hitchcock i Hecht consultaren el físic Robert A. Millikan, del California Institute of Technology, sobre radiació, energia nuclear i possibles aplicacions militars. Millikan respongué amb prudència i els advertí dels perills de la seva curiositat. Selznick, per la seva banda, consultà col·laboradors que consideraren absurda la idea d’una bomba feta amb urani, però Hitchcock insistí que en aquell moment ja circulaven rumors sobre una arma d’extermini desenvolupada pels Estats Units. Selznick, poc convençut pel guió i més preocupat pel rodatge de Duel in the Sun, pensà a vendre tot el projecte —guió, estrelles i director— a Hal Wallis, que volia fitxar Hitchcock per a Warner Bros. Wallis, però, tampoc no veié clar l’argument i refusà Notorious. El juny de 1945, Selznick ajornà la pel·lícula. Hitchcock no tenia pressa, perquè havia de tornar a Londres per treballar en un documental sobre els camps de concentració nazis, Memory of the Camps, destinat al públic alemany i que restà inacabat durant dècades.[4]
Les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki confirmaren tràgicament la pertinència del MacGuffin nuclear de la pel·lícula. Després de la rendició del Japó, el 15 d’agost de 1945, la RKO programà el rodatge per a la tardor.[4]
Rodatge
[modifica]Després de més d’un any de preparació, el rodatge de Notorious començà el 15 d’octubre de 1945. Per primera vegada en vint-i-cinc anys de carrera, Hitchcock pogué actuar pràcticament com a productor propi, tot i no tenir-ne oficialment el títol, i disposà d’un control gairebé complet sobre la pel·lícula. El rodatge es desenvolupà en un ambient relaxat i familiar, coincidint amb la celebració de l’estrena de Spellbound.[5]
Molts moviments de càmera no estaven previstos al guió, sinó que es decidien durant el rodatge. Hitchcock no concebia el film com una simple il·lustració del text escrit: escrivia amb la càmera. Aquesta escriptura visual arriba aquí a una gran puresa, perquè fins i tot els objectes més petits tenen valor narratiu i s’integren en la intriga. La fotografia de Ted Tetzlaff, amb una il·luminació brillant sobre rostres, metalls, vidres, joies, catifes i rajoles, reforça aquesta precisió visual i dona a la pel·lícula una qualitat gairebé diamantina.[5]
Notorious conté diverses escenes memorables, entre les quals destaca el petó entre Alicia i Devlin. Per esquivar la censura, que limitava els petons cinematogràfics a tres segons, Hitchcock construí una llarga escena amorosa formada per quinze petons breus intercalats amb conversa. Bergman i Grant, incòmodes amb la durada de la seqüència, improvisaren un diàleg sobre el menú del sopar, cosa que reforçà el lligam entre menjar, desig i sensualitat. La càmera segueix la parella molt de prop, del balcó fins a la porta, mentre Devlin parla per telèfon i els petons continuen. Hitchcock considerava que, amb aquest primer pla tan íntim, el públic entrava dins l’escena amorosa, gairebé com un tercer participant.[6]
La pel·lícula manté una tensió constant basada en el desig, el domini psicològic i el perill. Un cop Alicia es casa amb Sebastian, l’espectador tem per la seva vida. Aquesta inseguretat creix en escenes com el robatori de la clau del celler, el moment de tornar-la al clauer del marit o la recerca secreta al celler durant la recepció. La seqüència del celler és especialment eficaç gràcies al muntatge paral·lel: d’una banda, la festa continua i el xampany s’acaba, cosa que pot obligar Sebastian a baixar al celler; de l’altra, Alicia i Devlin investiguen i trenquen una ampolla de Pommard de 1934 que conté urani. La pols i l’ampolla trencada funcionen com una mena de rellotge de sorra que porta el suspens fins al límit.[6]
El rodatge de Notorious acabà el gener de 1946, i Ingrid Bergman el recordaria com la més feliç de les seves tres col·laboracions amb Hitchcock.[7]
Recepció
[modifica]
La pel·lícula s’estrenà progressivament als Estats Units entre l’agost i el setembre de 1946, fou seleccionada a la competició oficial del Festival de Canes i es convertí en un dels grans èxits comercials de Hitchcock, amb 5 milions de dòlars de recaptació sobre un pressupost de 2 milions.
La crítica nord-americana la rebé com una obra mestra. Bosley Crowther, al New York Times, en destacà l’elegància, la fluïdesa dramàtica, la força del melodrama romàntic i la solidesa dels personatges, atribuint el mèrit conjuntament a Ben Hecht i Hitchcock.
A França, en canvi, la recepció fou més matisada. André Bazin admirà la brillantor formal de Hitchcock i la complexitat dels seus moviments de càmera, però trobà el guió inversemblant. Maurice Schérer, futur Éric Rohmer, defensà en canvi l’originalitat de Notorious i subratllà l’ús extraordinari del rostre d’Ingrid Bergman: per a ell, era sobretot una pel·lícula de primers plans, on els moments més intensos arribaven quan els caps dels actors omplien tota la pantalla.[7]
Truffaut definí Notorious com una pel·lícula d’una precisió gairebé de dibuix animat: tot hi és exacte, res no hi sobra ni hi falta. El film és ple d’idees visuals i correspondències internes, fins al punt que les sis darreres escenes responen a les sis primeres. Tot hi té sentit dins un moviment cinematogràfic molt pur.
Tot i el rerefons històric i el MacGuffin de l’urani, Hitchcock insistí que havia concebut la pel·lícula sobretot com una història d’amor: una relació entre Alicia i Devlin frustrada pel deure i pel perill. Com sovint en Hitchcock, el desig entre home i dona queda bloquejat per obligacions morals, riscos i proves.
Notorious és també la història d’un rostre: el d’Ingrid Bergman. Hitchcock filma Alicia en primers plans que capten cada variació del seu estat interior —son, malaltia, desig, cansament, por, embriaguesa i sofriment. La protagonista, jutjada pels homes com una pecadora, passa per una sèrie de proves i acaba adquirint una imatge gairebé santa, un motiu recurrent en la carrera de Bergman.[8]
Premis i nominacions
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Benoliel et al., 2024, p. 341.
- 1 2 Benoliel et al., 2024, p. 342.
- ↑ Benoliel et al., 2024, p. 343.
- 1 2 Benoliel et al., 2024, p. 344.
- 1 2 Benoliel et al., 2024, p. 345.
- 1 2 Benoliel et al., 2024, p. 346.
- 1 2 Benoliel et al., 2024, p. 347.
- ↑ Benoliel et al., 2024, p. 348.
- ↑ «The 19th Academy Awards» (en anglès). Academy of Motion Picture Arts and Sciences. [Consulta: 10 desembre 2023].
Bibliografia
[modifica]- Benoliel, Bernard; Esposito, Gilles; Joudet, Murielle; Rauger, Jean-François. Alfred Hitchcock All the Films: The Story Behind Every Movie, Episode, and Short (en anglès). Nova York: Black Dog & Leventhal Publishers, 2024. ISBN 978-0-7624-8868-1 [Consulta: 9 juliol 2026].
