close
Vai al contenuto

Yes

De Vichipedie, la enciclopedie libare dute in marilenghe.
BERJAYA
Yes in concert tal 1977

I Yes a son une clape di rock progressîf inglês, nassude a Londre tal 1968.

Considerâts un dai grups plui impuartants, influents e tecnicamenti virtuôs de storie dal rock, i Yes a àn definît il stîl dal rock simfonic, caraterizât di lungjis composizions, cambiaments di timp complês, tescj di ispirazion visionarie e fantasy, e une rêt di sôns orchestrâi dâts drentis lis gnovis tecnologiis de epoche.

Lis origjins  (1968-1970)

[cambie | modifiche il codiç]
BERJAYA
Le clape dai Yes si è formate tal lucky Horseshoe Cafè, al civic 184 di Shaftesbury Avenue. Une targhe al ricuarde l'aveniment.

Il grup al è stât fondât dal cjantant Jon Anderson e dal bassist Chris Squire. Insiemit cun Peter Banks (ghitare), Tony Kaye (tastieris) e Bill Bruford (batarie), la clape e à publicât i siei prins doi albums, Yes (1969) e Time and a Word (1970), che a univin cover di gjenars pop, jazz e rock cun ritmichis za incalzants e arrangjaments orchestrâi.

La etât d'aur e lis oparis mestris (1971-1972)

[cambie | modifiche il codiç]

La vere svoltade e rivâ cul cambiament de formazion. Cul jentrâ dal straordenari ghitarist Steve Howe e dal virtuosis dal organ Hammond e dai sintetisadôrs Rick Wakeman, i Yes a àn incastrat chel che al ven considerât la sô "classiche lineup". Jenfri un an e mieç, la clape e à dât fûc a trê oparis mestre in assolût dal rock progressîf:

  • The Yes Album (1971), cun peçis storichis tant che “Starship Trooper” e “Yours Is No Disgrace”.
  • Fragile (1971), dotât dal singul famôs “Roundabout” e de suite “Heart of the Sunrise”, dulà che il sound di bas di Squire e las ghitare di Howe a sglonfin la struture ritemiche.
  • Close to the Edge (1972), un album d'autore considerât di tancj critis storics il pont plui alt de storie dal progressive rock, basât parsore de monumental suite de bande A di 18 minûts.

Daspò di chest disc, Bill Bruford al à lassât la clape par jentrâ tai King Crimson, rimplaçât dal batarist Alan White (che al jere innomenât par ver sonât cun John Lennon in te Plastic Ono Band).

Svilups simfonics e la trilogjie monumentâl (1973-1977)

[cambie | modifiche il codiç]
BERJAYA
Jon Anderson tal 1973

Cun la gnove formazion, i Yes a àn continuât a sperimentâ cun albums simpri plui complês e concetuâi come Tales from Topographic Oceans (1973, un dopli disc di cuatri lungis suitis) e Relayer (1974, cul tastierist svuizer Patrick Moraz, caraterizât dal sôn fusion e violent de suite “The Gates of Delirium”).

BERJAYA
Chris Squire tal 1978

Tal 1977, cul tornâ di Rick Wakeman, la clape e à publicât Going for the One, un disc svelt e lizier dulà che e jere drentis la biele balade “Wonderous Stories”.

I agns '80 e la svoltade pop-rock (1983-1990)

[cambie | modifiche il codiç]

Daspò un periodi di crîs e di canbiaments, i Yes a son tornâts a dâ fûc a la sô identitât tal 1983 cul album 90125, sot de regjie dal produtôr Trevor Horn e cul ghitarist sudafrican Trevor Rabin. Cun di un sound plui moderni, electronic e pop-rock, la clape e à cjatât un sucês clamorôs in dut il mont cun la cjançon “Owner of a Lonely Heart”, che e rivâ al prin puest des classifichis merecanis.

Longevitât e il dì di vuê

[cambie | modifiche il codiç]
BERJAYA
Steve Howe tal 1977

Ancje cul passâ dal timp, lis separations e la tragjiche muart dal storic bassist Chris Squire tal 2015 (l'unic component ad jessi stât simpri fîs tal grup de sô nassite) e dal batarist Alan White tal 2022, la clape no si è fermâde. Guidâts di Steve Howe, i Yes a continuin a fâ spetacui e a regjistrâ discs (come il recent album Aurora), mantignint vîf l'aspiet di un dai grups simbolics de storie dal rock.

Carateristichis musicâls

[cambie | modifiche il codiç]

La musiche dai Yes e je recognossibile in mût dret par via di un insiemit di elements:

  • La vôs di Jon Anderson: un cjant alt, net, lineâr e cuasi angjelic (un "tenor altissimo"), che al dâ un contrast perfet cul sound energetic de clape.
  • L'ecletisim di Steve Howe: un mût di sonâ la ghitare che al unìs jazz, country, classiche, flamenco e rock eletric.
  • Il sôn rugjint di Chris Squire: il so bas Rickenbacker al jere sonât cul pletri cun di un sôn distuart, potent e melodic, che al deventave un altri strument soliste drentis la clape.
  • L'orchestre simfoniche di Rick Wakeman: l'ûs contemporani di dople tastieris, Mellotron, sintetisadôrs Minimoog e organ Hammond par creâ veri tessere orchestrâi.
  • L'aspiet visivâl di Roger Dean: lis copertinis fantasy e i panoramis surrealis dissegnâts dal ilustradôr Roger Dean a son deventâts l'aspiet visivâl corelât in mût indissolubil a la musiche de clape.

Discografie essenziâl

[cambie | modifiche il codiç]

1969 – Yes

1970 – Time and a Word

1971 – The Yes Album

1971 – Fragile

1972 – Close to the Edge

1973 – Tales from Topographic Oceans

1974 – Relayer

1977 – Going for the One

1980 – Drama

1983 – 90125

2001 – Magnification

Vôs coreladis

[cambie | modifiche il codiç]