Columbicultura

Columbicultura

Dades
Tipus	afició esport

La columbicultura (del llatí columba -colom- i cultura, derivat del llatí colere, -cultivar o conrear-) és un esport o afició que consisteix en la cria i l'ensinistrament de coloms. Destaquen tres pràctiques diferents: competicions amb coloms missatgers, la solta i les competicions per raça.

Amb el nom de colombaire, es coneix el mestre del colom; aquest, segueix els moviments dels coloms. Colombaire, derivat de colom amb el sufix d'origen -aire, es crea i popularitza en el segle xviii, quan en l'ambient de la solta de coloms, i en la lluita entre els partidaris dels coloms missatgers i els coloms amadors, aquests diuen a aquells pejorativament colombaires, contra colombòfils o colombistes. Qui es dedica a criar coloms és el colomer o colomaire, el colombaire és el venedor de coloms i el qui els amolla en el joc de tirar a coloms.

El 8 d'octubre de 1944 s'aprova el Reglament pel qual es regirà la colombicultura: d'aquesta manera, es considerava a partir de llavors un nou esport protegit per la llei.

Descripció

Coloms missatgers

Els coloms missatgers recorren llargues distàncies fins a arribar a la seua destinació. Ja se n'utilitzaven a l'Antiguitat, i tenen el seu

solta de coloms missatgers

acme durant la Primera Guerra Mundial (per a bescanviar missatges partint de diferents parts del front de batalla); després de la Segona Guerra Mundial, s'abandonen quasi completament en favor de les telecomunicacions modernes.

Actualment, les competicions més llargues s'efectuen des de Barcelona fins al nord dels Països Baixos (aprox. 1100 km). Com a esport, l'estat que disposa de més llicències és la Xina (300.000 llicències l'any 2005), seguit d'Alemanya (58.000), Bèlgica (43.000), Regne Unit (37.800) i els Països Baixos (29.800). El primer concurs d'aquest tipus que es coneix, data del 15 de juny de l'any 1820. El colom guanyador de la prova és aquell que tarda menys temps a recórrer la distància establerta.

Coloms paputs o butxons. La solta

Es pensa que aquesta pràctica es va engegar al País Valencià i es va estendre cap a Múrcia i Almeria, Catalunya i amb menor força, cap a l'Estat espanyol i Amèrica del Sud.

El colom que s'utilitza per a la solta és un poc més gros que el missatger, i es coneix amb al nom de paput' 'o butxó; hi ha dues teories sobre els seus orígens com a espècie: la primera diu que aquesta nova raça va ser creada a partir de l'encreuament de l'espècie autòctona amb la que van portar els àrabs arran de la invasió musulmana de la península Ibèrica, l'any 711; i la segona, afirma que l'actual colom esportiu, deu el seu origen a l'antiga coloma “laudina”, originària del Mediterrani Ibèric, de potent parrup i arrogant figura, obtingut amb d'entrecreuaments fets amb altres races, fins a configurar-se un colom que es distingeix per les seues qualitats atlètiques, resistència en vol, velocitat i esperit combatiu, i també psíquiques, com són intel·ligència, constància, docilitat i gran poder de seducció.

En la solta, s'allibera una sola femella (la qual porta adherida a la cua una ploma blanca per a identificar-la) i un nombre indeterminat de coloms mascles, amb l'objectiu de no perdre la coloma, i si es pot, portar-la al seu colomer. Consisteix en la noble lluita dels mascles per a la possessió de la femella, però, el mascle ha de “conquerir” la femella, ja que si aquesta no ho vol, no se’n va amb el colom.

Per a la cria, s'habilita un espai prou gran a començos de gener, es deixa la parella de coloms, i en una setmana, la coloma pondrà dos ous dels quals eixiran els pitxons o colomins. Més o menys al cap d'un mes o mig, el colombaire passa el nou colom al seu habitacle o caixó i comença la seua educació esportiva i a conèixer la solta. Els pares d'aquest faran tres o quatre postes més fins a la fi de març.

A tres mesos, ja comencen a anar calents i és quan arriba el moment d'ensinistrar-los: al seu habitacle hom introdueix una femella, ja ensenyada, de plomatge fosc (blava, toscada, fumada o mascarada); estan tres o quatre dies solts perquè el nou colom reconega la zona de vol i el seu caixó; després d'eixos dies es deixa el colom sol poc temps, i seguidament, s'hi fica una altra femella. Arribat aquest moment, se solta un grup de tres o quatre mascles amb una sola femella perquè s'habituen a "lluitar" per a conquerir-la, i, a poc a poc, el colombaire va fent el pilot (grup de coloms que va volant conjuntament) més gros, fins a poder arribar fins i tot al centenar de coloms en un mateix pilot. Cada colombaire pinta les ales dels coloms d'una manera determinada perquè els puga conèixer mentre volen.

Coloms de raça

En aquest tipus de competicions, s'exposen els coloms i guanya aquell amb més bellesa i perfecció.

colom de gel

Hi ha molts tipus de races; a la dreta podem observar dues d'aquestes races: els coneguts com colom de gel i el colom monja.

colom monja

Altres punts

Oficialment a tot l'Estat espanyol, hi ha 23.000 aficionats amb llicència federativa; però, es calcula que n'hi ha prop de 50.000 seguidors.

S'estima que hi ha uns tres milions de coloms esportius.

A cada poble o barri on hi ha colombaires, hi ha una societat formada pels mateixos socis colombaires que s'encarrega dels concursos, dels anellatges, de les llicències...

Cal assenyalar també la gran quantitat d'enemics per als coloms: falcons, àguiles o àligues, mussols, raboses o guineus, martes, gats salvatges o cervals, genetes, gats i gossos domèstics... Però, també trens, cotxes i camions a les carreteres, antenes, cables, torres elèctriques, piscines...

Evolució i extensió de la columbicultura als Països Catalans

L’evolució i extensió de la columbicultura als Països Catalans es produeix sobretot entre la segona meitat del segle XIX i el segle XX, combinant la recepció dels coloms missatgers esportius i el desenvolupament de races i modalitats de vol pròpies.

Orígens contemporanis als Països Catalans

L’arrencada documentada de la columbicultura moderna a Catalunya se situa cap al 1872, quan Nil Maria Fabra importa una primera remesa de coloms missatgers belgues i instal·la un colomar a Barcelona, fet que dona pas a la formació de societats especialitzades. A finals del segle XIX apareixen entitats com el Reial Club Columbòfil Catalunya (1889) i societats a Mataró i altres localitats, que consoliden la pràctica esportiva dels coloms missatgers en el marc de l’afició urbana i dels nous usos de la comunicació.

En paral·lel, al llarg dels segles XIX i XX es consoliden races i modalitats de coloms de vol i d’ornament vinculades a l’espai mediterrani, com el colom de vol català, fruit d’encreuaments entre coloms domèstics i línies ornamentals que es van difonent per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Aquesta base biològica i esportiva facilita que, ja al segle XX, la columbicultura es diversifiqui en competicions de missatgers, solta i concursos de raça en l’àmbit dels Països Catalans.

Desenvolupament federatiu i esportiu a Catalunya

Durant les dècades de 1920 i 1930, l’arribada de practicants procedents de Múrcia i del País Valencià impulsa a Catalunya la modalitat esportiva de coloms butxons i reforça la cultura dels coloms de competició en barris populars de Barcelona i altres municipis. Les societats columbicultores catalanes s’articulen inicialment en estructures associatives que culminen en la constitució d’una federació pròpia durant la Segona República Espanyola, fet que reflecteix el salt d’afició local a esport organitzat en l’àmbit català.

Després de la Guerra Civil espanyola, l’activitat columbícola es reprèn a clubs i societats d’arreu del país, i la federació catalana es reintegra en l’estructura espanyola fins a la recuperació d’una personalitat jurídica pròpia a partir dels anys vuitanta. En aquest període s’impulsen campionats d’abast estatal i internacional a localitats catalanes, així com programes juvenils i un marc normatiu de protecció dels coloms reconegut per la Generalitat de Catalunya, que consoliden la columbicultura com a esport federat de ple dret dins el sistema esportiu català.

Expansió al País Valencià i les Illes Balears

Al País Valencià, la columbicultura –especialment la de coloms butxons i la columbofília de missatgers– s’organitza aviat en societats locals i en una federació regional pròpia, reconeguda oficialment durant la dècada de 1920 pel Govern Civil i ampliada posteriorment a l’àrea del llevant peninsular. Les competicions i les assemblees regionals valencianes, que agrupen societats de les tres províncies i de territoris veïns, contribueixen a la difusió de la pràctica i a la circulació de coloms i criadors amb Catalunya i Múrcia, creant un espai esportiu continu al llevant peninsular.

Pel que fa a les Illes Balears, les primeres societats columbòfiles documentades apareixen a Mallorca a finals del segle XIX, arran de la presència d’aficionats dedicats al conreu de coloms missatgers i de la creació de juntes directives locals. Des d’aquest nucli inicial, la pràctica s’estén progressivament a altres illes i s’integra en les estructures federatives espanyoles, mantenint alhora un vincle esportiu i cultural amb la resta de l’àmbit catalanoparlant a través d’intercanvis de coloms i participació en concursos.

Articulació als Països Catalans i projecció internacional

Les connexions històriques entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears en matèria de columbicultura es fan visibles en la coincidència de races, la circulació de criadors i la participació conjunta en proves, especialment en les modalitats de vol esportiu i de coloms butxons. A partir de la segona meitat del segle XX, l’organització de campionats d’Espanya i d’esdeveniments internacionals en localitats catalanes i valencianes reforça la projecció exterior d’aquest esport i situa els Països Catalans com un dels focus principals de la columbicultura a l’Estat espanyol.

La integració de les federacions territorials en les estructures estatals i, alhora, la presència de coloms i societats dels Països Catalans en competicions amb participants d’Europa i d’Amèrica contribueix a l’intercanvi de línies de cria i de criteris esportius. Aquest procés d’obertura exterior es combina amb iniciatives de preservació i estudi de races autòctones d’aviram i coloms, que situen la columbicultura dins un marc més ampli de patrimoni zoològic i cultural propi de l’àmbit catalanoparlant.

Enllaços externs

• http://www.realfec.es/ consultada el 13 de desembre de 2013
• http://www.colombiculturacv.es/ consultada el 13 de desembre de 2013
• http://www.coloms.com/ consultada el 13 de desembre de 2013
• http://autoctonsvalencians.blog.cat/coloms/
• Origen de la Colombofilia en España (1872) - Palomas Mensajeras (Youtube), inclou documents històrics