Horst
Un horst, que deriva del l'alemany horst 'gep', en geografia física i geologia, és una regió elevada limitada per dues falles normals paral·leles. També s'anomena massís tectònic o pilar tectònic. És propi de règims tectònics descompressius.
Pot passar que als costats dels horst hi hagi sèries de falles normals; en aquest cas, els vessants de les muntanyes estaran formats per una successió de nivells esglaonats.
Una fossa tectònica o graben és una associació de falles que dona lloc a una regió deprimida entre dos blocs aixecats.
Un horst està format per l'extensió de l'escorça terrestre. El bloc elevat és un tros de l'escorça terrestre que generalment roman estacionari o és aixecat mentre la terra s'enfonsa per l'altre costat.
Als Països catalans trobem un sistema horst-graben al sistema format per la Serralada Prelitoral Catalana (horst), la depressió del Vallès-Penedès (graben) i la Serralada Litoral Catalana (horst), resultat de la descompressió tectònica dels Catalànids. Les muntanyes Vosges a França i la Selva Negra a Alemanya també són exemples de horsts. La paraula horst també s'aplica a la Plana de Rússia, Aràbia, Índia ai Sud-àfrica central, on el continent roman estable, amb estratificació tabular, distinta de les regions plegades com són les cadenes de muntanyes d'Euràsia.
Un exemple de horst a França és el massís del Canigó, a prop de l'extrem oriental dels Pirineus. Està recolzat per granit i gneis paleozoics, i metasediments ediacarians. Amb una altitud de 2785 metres, el massís té aproximadament 20 quilòmetres de nord a sud i 15 quilòmetres d'oest a est.[1] El massís del Canigó s'eleva clarament, i en molts llocs abruptament, dels paisatges circumdants. En aquest sentit, es diu que és "excepcional a França".[2] Per exemple, s'eleva més de 2000 metres des de Vernet-les-Bains, al peu nord-oest del massís, fins al cim, en menys de set quilòmetres. A tots els costats (excepte al sud) les falles normals es troben a prop de la línia d'aquest canvi topogràfic prominent. L'aixecament del massís del Canigó ha tingut lloc durant els darrers 30 milions d'anys, a ritmes variables. Això s'associa amb l'extensió tectònica durant el mateix període, i aquesta extensió també ha provocat el desenvolupament de conques geològiques properes, com la de la plana del Rosselló.[3] L'aixecament del massís del Canigó encara podria estar tenint lloc.
El massís del Canigó vist des del nord-est, des de la plana del Rosselló, prop de Perpinyà.
El massís del Canigó vist des del nord-oest.
El massís del Canigó vist des del sud-est.
Mapa per mostrar la ubicació del massís del Canigó.
Falles normals al voltant del massís del Canigó. 1 - Têt; 2 - Aspres;[4] 3 - Mariailles; 4 - Fillols-Py.
Els horsts i les explotació d'hidrocarburs
[modifica]En moltes de les conques rift del món la gran majoria dels hidrocarburs descoberts estan associats amb horsts.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]
Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911.
- ↑ Calvet, Marc; Delmas, Magali; Gunnell, Yanni; Laumonier, Bernard. Geology and Landscapes of the Eastern Pyrenees: A Field Guide with Excursions (en anglès). Springer International Publishing (Kindle Edition), 2022. Fig. 11.19.
- ↑ Guitard, G.; Laumonier, B.; Autran, A.; Bandet, Y.; Berger, G.M. Notice explicative, Carte géol. France (1/50 000), feuille Prades 1095) (pdf) (en francès). BRGM Éditions, 1998, p. 129.
- ↑ Milesi, Deciphering the Cenozoic exhumation history of the eastern Pyrenees along a crustal-scale normal fault using low-temperature thermochronology; Monié, P.; Soliva, R.; Münch, P.; Valla, P.G.; Brichau, S. (en anglès) Tectonics, 41, e2021TC007172, 2022.
- ↑ La falla dels Aspres va actuar com una falla de cabalgament que es movia cap a l'oest durant el període de formació de muntanyes als Pirineus de l'Eocè, però més tard, durant el Neogen, va actuar com una falla normal, elevant el massís del Canigó cap a l'oest.
