Pietro Mongini
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 29 octubre 1828  Roma | ||
| Mort | 27 abril 1874 (45 anys) Milà (Itàlia) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | cantant d'òpera | ||
| Veu | Tenor | ||
| Instrument | Veu | ||
Pietro Mongini (Roma, 29 d'octubre de 1839 - Milà, 27 d'abril de 1874) fou un baix i després tenor italià.
Va iniciar la seva carrera com a baix, però el 1853 canvià de registre i començà a interpretar rols de tenor a Gènova. Dos anys més tard, el 1855, debutà com a tenor al Théâtre Italien de París com Edgardo a Lucia di Lammermoor. El 1857 participà a Reggio Emilia en l'estrena de Vittor Pisani d'Achille Peri i també en Anna Bolena. La seva primera aparició a La Scala fou el 1858 com Arnold a Guillaume Tell, i el 1859 debutà a Londres al Drury Lane com Elvin a La sonnambula, on també interpretà Henri a l'estrena londinenca de I vespri siciliani. El 1860 tornà a La Scala per cantar Manrico, i a Her Majesty's Theatre encarnà Huon a Oberon. Durant la temporada 1861-1862 aparegué al Liceu de Barcelona amb I puritani. A partir del 1862 va tornar a actuar a Londres cada any fins al 1873, alternant entre el Her Majesty's Theatre, on entre altres rols cantà Don Álvaro en l'estrena londinenca de La forza del destino (1867), i el Covent Garden, on debutà com Gennaro a Lucrezia Borgia (1868).[1]
Destacava per la brillant sonoritat en els papers de Verdi, especialment com Manrico a Il Trovatore i Don Álvaro a La forza del destino. El 24 de desembre de 1871 creà el paper de Radamés a l'estrena d'Aida al Caire, compartint escenari amb la soprano Antonietta Pozzoni, la mezzosoprano Eleonora Grossi i el baríton Francesco Steller, tots sota la direcció de Giovanni Bottesini.[2]
Referències
[modifica]- ↑ Reyer, Ernest. «Biografia» (en anglès). [Consulta: 30 agost 2021].
- ↑ «Dades estrena» (en italià). verdi.san.beniculturali.it/. [Consulta: 30 agost 2021].
