Guillaume Tell

Guillaume Tell

Forma musical	òpera
Compositor	Gioachino Rossini
Llibretista	Victor-Joseph Étienne de Jouy Armand Marrast Hippolyte Bis
Llengua	francès
Creació	1828
Publicació	1829
Gènere	Grand opéra i òpera
Parts	4
País d'origen	Itàlia
Personatges	Arnold Melchtal (en) , Guillaume Tell (en) , Walter Furst (en) , Hedwige (en) , Gesler (en) , A hunter (en) , Mathilde (en) , Leuthold (en) , Rodolphe (en) , Melchtal (en) , Jemmy (en) i Ruodi (en)
Estrena
Estrena	3 agost 1829
Escenari	Académie Royale de Musique (França)

Guillaume Tell és una òpera en quatre actes de Gioachino Rossini segons un llibret francès d'Étienne de Jouy i Hippolyte Bis, basat al seu torn en Wilhelm Tell de Friedrich von Schiller sobre el personatge de Guillem Tell. S'estrenava a l'Opéra de París el 3 d'agost de 1829.

També s'ha interpretat en italià amb el títol Guglielmo Tell. Tanmateix, avui l'òpera s'interpreta rarament en qualsevol llengua, principalment a causa de la seva llargada de quatre hores i mitja de música (cal sumar-hi els entreactes, amb els que arribaria gairebé a les sis), però també per la seva dificultat. L'òpera requereix cantants de facultats molt poderoses, per exemple el paper de tenor conté 28 dos aguts. Es coneix principalment per la seva obertura que sí que s'interpreta sovint.

És la història de Guillem Tell, patriota suís que el segle xiii va guiar els seus conciutadans en contra dels seus dominadors austríacs. La trama argumental es vesteix de molts personatges que configuren una història llarga i complexa.

Origen i context

Després d’una etapa molt exitosa a Londres, Gioachino Rossini es va establir a París, on Carles X li va oferir unes condicions especialment favorables. En aquest context, l’òpera francesa va començar a impregnar-se del seu estil, tal com es pot observar en obres de Auber, Boieldieu o Adam. Després de Le Comte Ory, es va generar una gran expectació per una nova obra que consolidés definitivament el seu prestigi a França: una gran òpera que estigués a l’altura de les expectatives creades i que justifiqués plenament els privilegis que li havien estat concedits.

Adolphe Crémieux, per Lecomte du Nouy, un dels dramaturgs que van intervenir en el llibret

Amb Guillaume Tell, Rossini —que aleshores tenia trenta-set anys— considerava haver assolit plenament el seu propòsit de transformar el gènere líric. L’any 1827 se li havia encarregat una nova òpera basada en el drama de Schiller sobre el llegendari heroi suís, i va començar a treballar a partir d’un llibret redactat per l’acadèmic francès De Jouy, amb la col·laboració del poeta Hippolyte Bis. Malgrat això, el compositor no estava satisfet amb el resultat: percebia un desajust entre la seva inspiració musical i la qualitat dels versos. Per aquest motiu, va recórrer a altres escriptors, com Armand Marrast i fins i tot Adolphe Crémieux, perquè hi introduïssin canvis substancials. Com a conseqüència, el drama original de Schiller va quedar reduït a unes poques escenes, i bona part de l’esperit que definia la figura del llibertador suís es va diluir.

Rossini es va dedicar amb discreció i constància a la composició d’una obra de gran envergadura. Hi va invertir cinc mesos de feina —un període excepcionalment llarg en la seva trajectòria— entre 1828 i 1829. Guillaume Tell destaca per una música que dona forma als sentiments més intensos i essencials: l’amor a la pàtria, a la persona estimada, a la terra natal i fins i tot a la natura. Amb aquesta obra, el Romanticisme s’imposa definitivament als escenaris operístics.

El resultat va ser una obra de gran ambició i complexitat: una grand opéra que ajudaria a consolidar un nou model operístic, determinant per a l’evolució de l’òpera francesa i italiana durant la generació següent. Ja des de l’obertura —amb ressons de Beethoven— es percep un canvi en el llenguatge de Rossini, que, tot i innovar, manté trets característics com el cèlebre crescendo. I, fidel al gust parisenc, no hi manca un ballet.

De manera sorprenent, aquesta seria la seva última òpera, malgrat l’enorme èxit assolit. A partir d’aleshores, el compositor viuria durant gairebé quaranta anys entre França i Itàlia, sense tornar a abordar el gènere operístic.

Representacions

Després de tants avatars i de no poques contrarietats, Rossini va veure estrenat el seu Guillaume Tell a l'Òpera de París a la Salle Le Peletier el 3 d'agost de 1829. Va ser un gran triomf de l'obra i del tenor Duprez, famós pels seus dos de pit, aquells dos que precisament no satisfeien Rossini, perquè deia que eren propis "per trencar cristalleries". Però després de tres actuacions es van començar a fer retallades i després d'un any ja només es feia en tres actes.

Segons el musicòleg Georges Servières, en les onze primeres representacions, interrompudes al setembre per les vacances dels artistes, la recaptació va anar sempre en augment, la qual cosa prova no només l'expectació natural del primer dia, sinó també el continuat del favor del públic. Servières va escriure que "tots es van sentir en presència d'una obra elevada, forta, d'una concepció vasta i d'una sàvia realització. Le Globe tractà la partitura d'"obra colossal"; més tard, Alexis Jacob Azevedo, en la seva biografia, la qualificà d'"oratori de la naturalesa". La ressenya d'Imbert de Laphalèque va ocupar tres fulletons de la Revue de París. Les apreciacions dels diaris menors, tan sovint mordaços, van confirmar el judici dels diaris més importants."

Carles X, rei francès que va rebre Rossini quatre dies després de la representació de Guillaume Tell

Guillaume Tell no era una òpera de tantes, escrita a la lleugera. Semblava assegurar el regnat de Rossini a l'Òpera de París, aquell regnat que tan bé es va apropiar després Meyerbeer. El moment de la seva aparició era oportuníssim, ja que en gairebé tots els teatres de la capital es produïen "Guillaumes" més o menys espuris; l'argument era a gust de tothom i requeria ser consagrat per la música.

La règia voluntat va voler que als quatre dies de l'estrena de l'òpera, Rossini fos nomenat cavaller de la Legió d'Honor; alguns dies després, el mateix Carles X va voler rebre'l en audiència particular.

Caricatura de Guillaume Tell en una representació a Ginebra el setembre de 1849

L’òpera es va difondre posteriorment per diverses ciutats italianes, com Lucca, Florència i Nàpols. A La Scala de Milà es va representar el 26 de desembre de 1836 sota el títol de Guillermo Wallace, ja que la censura va imposar la substitució de l’heroi suís per un d’escocès, fet que va comportar també la modificació dels noms de la resta de personatges. El títol encara va experimentar altres canvis en diferents escenaris europeus, arribant a presentar-se com Carles el Temerari en teatres de Petrograd, Moscou i Varsòvia.

A Barcelona, Guillaume Tell es va representar per primera vegada el 23 de desembre de 1834, en el vell Teatre de la Santa Creu, protagonitzada i a benefici de la soprano italiana Amalia Brambilla Verger. Al Liceu va tenir entrada el 14 de març de 1857, amb disset representacions dins de la mateixa temporada, la qual cosa demostra el favor amb què va ser acollida.

El 7 de novembre de 1893, durant la inauguració de la temporada del Liceu i mentre s’hi representava Guillaume Tell, l’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes sobre la platea del teatre. Només una va arribar a esclatar, però va provocar una vintena de víctimes mortals. L’impacte sobre la ciutat de Barcelona va ser enorme, i la vida teatral en va quedar profundament alterada. El públic del Liceu —i, en general, el dels teatres barcelonins— va trigar molt a recuperar la normalitat. Durant anys, les localitats afectades per l’explosió van quedar buides en record de les víctimes. A més, aquest atemptat va contribuir a reforçar i, alhora, distorsionar la percepció del Liceu com un espai socialment elitista. Com a conseqüència, l’òpera va desaparèixer del repertori del Gran Teatre durant un llarg període, fins que es va recuperar el 19 de desembre de 1925, amb un repartiment encapçalat per la soprano Spani, el tenor Sullivan, el baríton Segura-Tallien i el baix Masini-Pieralli, sota la direcció del mestre Paolantonio.

Argument

Lloc: Suïssa ocupada pels austríacs

Temps: segle xiii

Acte I

A la vora del llac de Lucerna, a Bürglen al cantó suís d'Uri

L'acció s'obre en una escena idíl·lica, amb els camperols locals ocupats preparant els xalets per a tres parelles recentment casades, canten alhora que treballen (Quel jour serein le ciel présage - Quin dia serè presagia el cel). Guillem Tell roman apartat de l'alegria general, ja està consumit amb ennui, per la contínua opressió de Suïssa (Il chante, et l'Helvétie pleure sa liberté - Ell canta, i Suïssa plora la seva llibertat).

Sonen els esquellots de les vaques, arriba Melchthal, un respectat ancià del cantó. El seu fill Arnold, encara que està en edat de casar-se, no hi participa, i és evident que està incòmode. Tell convida a Melchthal al seu xalet; abans d'anar-hi, Melchthal renya el seu fill per la seva incapacitat per casar-se.

El rebuig del seu pare provoca la desesperació d'Arnold: en el seu recitatiu es descobreix que prèviament ha prestat servei a les tropes austríaques, que ha rescatat Mathilde, una princesa austríaca, d'un allau, i el conflicte entre el seu amor per ella i la seva vergonya en haver servit al «pèrfid poder». Arriba Gesler, el governador austríac. Melchthal beneeix les parelles. Arriba ràpidament un pastor, pàl·lid, tremolant i ferit, Leuthold qui, havent matat un dels soldats de Gesler per defensar la seva filla, està fugint de les forces del governador. Tell porta Leuthold a un bot i remen per aconseguir l'altra riba del llac. Arriben els guàrdies de Gesler, guiats per Rodolphe, qui s'enfada encara més per les oracions dels camperols i la seva evident alegria perquè l'altre ha escapat. Melchthal demana als pagesos que no diguin a Rodolphe qui va ajudar a Leuthold, i els guàrdies el prenen presoner.

Acte II

En les altures de Rütli, per sobre del llac i els cantons

Una partida de caça, amb dames i cavallers, acompanyats per soldats, senten el so dels pastors que tornen dels turons quan s'apropa la nit. Ells també marxen, però Mathilde es queda perquè ha vist Arnold. Ella, com Arnold, està angoixada per l'amor que sent per qui la va rescatar, i canta (Sombre forêt, désert triste et sauvage - Ombrívol bosc, trist i salvatge desert). Apareix Arnold i es confessen el seu amor mutu en el duo (Oui, vous l'arrachez à mon âme).

Walter diu a Arnold que Gesler ha executat el seu pare Melchthal, llavors Arnold jura venjança (Qu'entends-je? Ô crime! - Què sento? Oh, un crim!). A mesura que els tres homes, Walter, Guillem i Arnold, confirmen el seu objectiu —«la independència o la mort»— senten el so d'algú més que s'acosta. Són els homes del cantó d'Unterwalden, que venen a unir-se a la lluita, i aviat se'ls uneixen els homes del cantó de Schwyz. S'ha completat la reunió, i els homes dels tres cantons afirmen el seu desig de lluitar o morir per la llibertat de Suïssa (Jurons, jurons par nos Dangers - jurem, jurem pels nostres perills).

Acte III

Escena 1: Una capella en ruïnes/abandonada en els terrenys del palau d'Altdorf

Arnold ha anat a dir a Mathilde que, en lloc d'anar-se'n a la batalla, es queda per venjar el seu pare, i així renuncia tant a la glòria com a Mathilde. Quan li diu que va ser Gesler qui va executar el seu pare, ella denuncia el seu crim, i reconeix la impossibilitat del seu amor (Pour notre amour, plus d'espérance - Se n'ha anat tota esperança per al nostre amor). En sentir els preparatius de la festa que se celebrarà al palau, s'acomiaden (Sur la rive étrangère - En una riba estrangera).

Escena 2: La plaça major d'Altdorf

A la plaça del mercat d'Altdorf, se celebra el 100è aniversari del govern austríac a Suïssa. Gesler ha col·locat el seu barret a la part alta d'un pal i ordena als suïssos que li retin homenatge. Els soldats veuen Tell i el seu fill Jemmy entre la multitud, que rebutgen homenatjar el barret i els arrosseguen al primer pla. Rodolphe el reconeix com l'home que va ajudar a escapar Leuthold, i Gesler ordena que l'arrestin.

Gesler nota l'afecte que Tell sent pel seu fill, i fa que agafin Jemmy. Inspirat, idea posar-lo a prova: Tell ha de llançar una fletxa a una poma posada sobre el cap de Jemmy, i si rebutja fer la prova, tots dos moriran. Tell agafa el seu arc i dues fletxes, encara que amaga una d'elles. Canta una ària angoixada a Jemmy, donant-li instruccions (Sois immobile - Queda't completament immòbil) i els dos se separen. Tell aconsegueix travessar la poma amb la fletxa i donar-li a l'estaca. El poble aclama la seva victòria, i Gesler s'enfada. En notar la segona fletxa, exigeix saber què pretén fer Tell amb ella. Tell confessa el seu desig de matar Gesler amb la segona fletxa, i tots dos, ell i Jemmy són agafats per executar-los.

Mathilde entra i reclama Jemmy en nom de l'emperador, rebutjant permetre que mori un nen (Vous ne l'obtiendrez pas - Tu no el tindràs). Gesler anuncia la seva intenció de dur Tell a l'altra banda del llac de Lucerna, al fortí de Kusnac, i allí llançar-lo als rèptils del llac.

Acte IV

Escena 1: La casa del vell Melchtal

Arnold està a casa del seu pare. Arriben els futurs confederats, reforçant el seu desig de venjança. Enfortit, Arnold els ensenya el dipòsit d'armes reunit pel seu pare i Tell. Veient els homes armats, Arnold es llança a una de les peces més exigents de l'òpera (Amis, amis, secondez ma vengeance - Amics, amics, ajudeu-me en la meva venjança): resolts, se'n van a alliberar Altdorf i Tell.

Escena 2: La rocosa vora del llac de Lucerna

Hedwige, l'esposa de Tell, volta pel costat del llac, molt preocupada. Entra el seu fill Jemmy, seguit de Mathilde, a qui Hedwige demana ajuda. Llavors arriba Leuthold, dient que el iot que portava Tell, Gesler i els soldats ha estat llançat contra les roques per la tempesta i que ha naufragat -Leuthold creu que a Tell li havien tret les cadenes de la mà, de manera que pogués pilotar amb seguretat el iot.

Tell sobreviu, arriba a la riba. Jemmy lliura al seu pare l'arc amb fletxes. Entren Gesler i els soldats, intentant tornar a capturar Tell, que mata Gesler d'un sol tret al crit de Deixa que Suïssa respiri!. Arriba Arnold i la seva banda, dient que han pres Altdorf. Ell veu Mathilde, que es mostra disposada a lluitar al seu costat per la llibertat. Els núvols es buiden i brilla el sol en una escena pastoral de salvatge bellesa. Els lluitadors suïssos reunits i les dones canten la magnificència de la natura i el retorn de la llibertat (Tout change et grandit en ces lieux ... Liberté, redescends des cieux - Tot està canviant i s'està engrandint en aquest lloc ... La llibertat, descendeix de nou del cel).

Anàlisi musical

Guillaume Tell és una òpera de caràcter marcadament internacional: combina una inspiració melòdica italiana amb una prosòdia perfectament ajustada a la llengua francesa, mentre que l’argument se centra en els orígens del poble suís. Tanmateix, la seva gran extensió i l’elevada exigència vocal fan que no sigui una obra habitual en les temporades operístiques.

L'obertura és una de les pàgines orquestrals més populars i sovint interpretades del repertori. S’estructura en quatre seccions ben diferenciades: una primera lenta (2:40'), seguida d’un passatge ràpid (2:75'), una nova secció lenta (2:30') i un final ràpid (3:15'). En l’inici, el violoncel assumeix tot el protagonisme amb una melodia d’una gran intensitat expressiva. A continuació, el tempo s’accelera i l’orquestra es va animant de manera progressiva, amb un creixement ple de tensió que culmina en un potent crescendo, evocador d’una tempesta, un recurs molt característic de Rossini. La tercera part recupera la calma amb un diàleg delicat entre el corn anglès i la flauta travessera, destacant el contrast tímbric entre ambdós instruments. Finalment, la secció conclusiva —la més reconeguda— esclata amb una energia rítmica vibrant i un caràcter festiu inconfusible.

Els cors —que encarnen la veu del poble helvètic i, especialment, els conjunts masculins dels soldats rebels— tenen un paper essencial al llarg dels quatre actes de l’òpera. Al costat d’aquests, les danses, els conflictes emocionals entre els dos enamorats i les accions decidides de Guillem Tell i dels líders de la resistència contribueixen a mantenir viva l’atenció de l’espectador en una obra de gran extensió, que arriba a les quatre hores de durada sense comptar els entreactes.

Enregistraments

• Warner Fonit (Cetra Records) (enregistrament radiofònic del 1952 de la versió italiana amb alguns talls) : Giuseppe Taddei, Mario Filippeschi, Rosanna Carteri, Graziella Sciutti, Giorgio Tozzi, Plinio Clabassi, Fernando Corena; Cor i orquestra de la Rai a Torí; director: Mario Rossi.
• Myto 3 MCD 001.216 (enregistrament radiofònic del 1956 de la versió italiana amb talls): Dietrich Fischer-Dieskau, Gianni Jaia, Giuseppe Modesti, Ivan Jardi, Jolanda Mancini, Giannella Borelli, Antonio Pirino, Sergio Nicolai, Enrico Campi, Anita Cerquetti, Tommaso Soley, Sergio Liliani; Cor i orquestra de la Rai a Milà; director: Mario Rossi.
• Great Opera Performances 715-CD 3 (Enregistrament de 1965, cantada en italià): Giangiacomo Guelfi, Leyla Gencer, Gianni Raimondi, Leyla Bersiani, Annamaria Rota, Enrico Campi, Paolo Washington, Bruno Marangoni, Pietro Bottazzo, Silvano Pagliuca, Mario Guggia; Cor i orquestra del Teatro San Carlo, Nàpols; Director: Fernando Previtali.
• EMI Classics 7 69951 2 (cantada en francès): Gabriel Bacquier, Montserrat Caballé, Nicolai Gedda, Mady Mesplé, Jocelyne Taillon, Louis Hendrikx, Kolos Kovacs, Gwynne Howell, Charles Burles, Nicholas Christou, Ricardo Cassinelli, Leslie Fyson; Ambrosian Opera Chorus; Royal Philharmonic Orchestra; director: Lamberto Gardelli.
• Decca Classics 437 154-2 (cantada en italià): Sherill Milnes, Mirella Freni, Luciano Pavarotti, Della Jones, Elizabeth Connell, Ferruccio Mazzoli, Nicolai Ghiaurov, John Tomlinson Cesar Antonio Suarez, Richard van Allan, Piero de Palma; John Noble; Ambrosian Opera Chorus; National Philharmonic Orchestra; director: Riccardo Chailly.
• Philips 422 391-2: Giorgio Zancanaro, Cheryl Studer, Chris Merritt, Giorgio Surjan, Franco de Grandis, Amelia Felle, Luciana d'Intino, Vittorio Terranova, Alberto Noli, Luigi Roni, Ernesto Gavazzi, Ernesto Panariello; Cor i orquestra del Teatro alla Scala, Milà; director: Riccardo Muti.

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants