Comenda
 |
No s'ha de confondre amb comanda. |
En dret canònic, la comenda - en llatí commenda o in commendam - era una forma de transferir un benifet en fideïcomís a la custòdia d'un patró. La frase in commendam s'aplicava en un principi a l'ocupació provisional d'un benefici, que estava temporalment sense un ocupant real, en contrast amb la concessió d'un títol, in titulum, que s'aplicava a l'ocupació regular i incondicional d'un benefici.[1]
La paraula comendam és l'acusatiu singular del substantiu llatí commenda, que significa "fideïcomís" o "custòdia", i que deriva del verb commendare (encarregar).[1]
La concessió d'un benefici en comenda esdevingué una tasca habitual als monestirs, i l'abat comendatari rebia una part dels ingressos del monestir, però sense complir els deures de l'abat ni residir al monestir.
Història
[modifica]L'establiment de beneficis eclesiàstics era una manera de garantir l'estabilitat financera de l'Església. Els béns immobles i altres bens donats a l'Església s'erigeixen com un fons estable, i els ingressos s'adjunten a un càrrec concret. El rector, el bisbe o un altre ministre tenen dret a rebre els ingressos del benefici per mantenir-se i cobrir les despeses derivades del seu ministeri.
Hi ha proves evidents que la concessió d'un benefici en comenda ja es practicava al segle IV. En una carta escrita cap al 379,[2] Ambròs esmenta una església que va donar en comenda, mentre era bisbe de Milà : " Comndo tibi, fili, Ecclesiam quae est ad Forum Cornelii". ... donec ei ordinetur episcopus " ("Et confio, fill meu, l'església que es troba al Fòrum Cornelià ... fins que se li assigni un bisbe").[3]
Els béns eclesiàstics temporalment desocupats (benefici eclesiàstic) podien ser confiats a la protecció d'un membre de l'església, per tal de salvaguardar-los i administrar-los fins que es restaurés l'ordre i es concedissin in titulum a un nou titular permanent del càrrec. El patró rebia els ingressos generats per la propietat mentrestant. Cadascuna de les primeres basíliques de Roma estava sota la tutela d'un patró.
El benefici que es tenia en comenda podia fer-se servir per a proporcionar un administrador temporal a una església o monestir que corria el risc de ruïna financera. També proporcionava ingressos estables per a qui fos nomenat, i Sant Gregori el Gran (590-604) va donar monestirs vacants en comenda a bisbes que havien estat expulsats de les seves seus pels bàrbars invasors, o les esglésies dels quals eren massa pobres per proporcionar-los un mitjà de vida decent.[4] Aquesta pràctica també permetia als clergues de la Cúria Romana tenir ingressos, ja que la seva feina no era remunerada.[5] Els individus menys dignes sovint eren nomenats abats comendataris, cosa que en molts casos va conduir al declivi temporal i espiritual dels monestirs, ja iniciat per la mera absència d'un abat titular.[5]
Al segle VIII la pràctica esdevingué un abús generalitzat quan els reis reclamaven el dret de nomenar abats en comenda als monestirs, sovint nomenant als seus propis vassalls, que no eren monjos sinó laics, com a forma de recompensa. Aquests abats no tenien cura espiritual dels monjos, però sí que tenien el dret de gestionar els afers temporals del monestir, i alguns van ser abocats a la ruïna financera.[6] Per exemple, el cardenal Alain de Coëtivy (1407-1474) va ocupar sis bisbats (Dol, Avinyó, Usès, Nimes i dos més a Itàlia), així com dues abadies, cinc priorats, tres ardiaconats, quatre parròquies i una escola coral. És a dir, recaptava els ingressos sense assumir cap de les funcions.[7]
.JPG)
Quan el 1122 la controvèrsia de les investidures es va resoldre a favor de l'església, es va abolir el nomenament de laics com a abats en comenda.[6] Amb tot encara podia nomenar clergues com abats comendataris, i la pràctica es feia servir per a proporcionar ingressos a un professor, estudiant, sacerdot o cardenal. Aquest clergue nomenava un altre home per complir les responsabilitats diàries del càrrec.
La pràctica deixava la oberta a abusos: els cardenals afavorits van començar a rebre múltiples beneficis, acceptant-los com a propietaris absents, augmentant les seves possessions personals en detriment de l'Església. Els acords ja no eren temporals i es podien mantenir per a tota la vida. Les comunitats monàstiques, de les quals es prenien aquests beneficis, van perdre ingressos i no van obtenir res a canvi, anant en detriment de la gestió espiritual i temporal.
Tanmateix, a la França del segle XVI, els reis seguiren nomenant abats i el nomenament dels parents propers del rei per a càrrecs esdevingué un fet habitual, sobretot a La Chaise-Dieu.[8] A França, el Concordat de Bolonya de 1516 va donar al rei el poder de nomenar bisbes o abats comendataris. Aquests, sovint procedents de l'alta aristocràcia, de vegades eren llibertins i fins i tot ateus. Això va degradar les finances dels monestirs, ja que molts només estaven interessats a enriquir-se, i va provocar nombrosos abusos. Aquests abusos van acabar amb la Revolució Francesa.[9]
Església d'Anglaterra
[modifica]A l'Església d'Anglaterra els estipendis dels bisbes i altres eclesiàstics superiors de vegades s'afegien als estipendis dels beneficis sense cura que es tenien en commenda. El 1719 Hugh Boulter va succeir al deganat de Christ Church, que va ocupar en comenda amb el bisbat de Bristol.[10]
Aquests van ser il·legalitzats amb l’Ecclesiastical Commissioners Act del 1836 (c. 77), secció 18, que ja no està en vigor.[11] Aquesta legislació no s'aplica a l'Illa de Man, però respecte al bisbe de Sodor i Man, es desenvolupà una provisió semblant amb la Sodor and Man Act del 1838 (c. 30).
Vegeu també
[modifica]Notes
[modifica]- 1 2 Ott, Michael. "In Commendam". The Catholic Encyclopedia Vol. 7. New York: Robert Appleton Company, 1910. 25 July 2015
- ↑ Christian Classics Ethereal Library, Writings of St. Ambrose, accessed 13 March 2019
- ↑ Ambròs, Epístola II
- ↑ Gregori , Epístoles i, 40; ii, 38; iii, 13; vi, 21; in P. L., LXXVII, 493, 577, 614, 812.
- 1 2 Ardura, Bernard. Prémontrés, histoire et spiritualité (en francès). Université de Saint-Etienne, 1995, p. « La commende », p. 153.
- 1 2 Ott, Michael, Commendatory Abbot, Catholic Encyclopedia, Vol. 4. New York: Robert Appleton Company, 1908
- ↑ Rohou, Jean. «essai sur l'histoire du christianisme en Bretagne)». A: Catholiques et Bretons toujours ? (en francès). Brest: éditions Dialogues, 2012. ISBN 978-2-918135-37-1.
- ↑ «"From 1518 to 1640 : The Abbey in Commendam", L'Abbaye de La Chaise-Dieu». Arxivat de l'original el 2016-10-18. [Consulta: 26 juliol 2015].
- ↑ «commende». A: Le dictionnaire de l'Histoire (en francès). Herodote.net.
- ↑ Britton, John. The History and Antiquities of the Cathedral Church of Oxford, London: Longman, Hurst, Rees, Orme and Brown, 1821
- ↑ Ecclesiastical Commissioners Act 1836, section 18
Bibliografia
[modifica]- Condis, Pierre; André, Michel. Dictionnaire de droit canonique et des sciences en connexion avec le droit canon. 1. Paris: Hippollyte Walzer, 1901, p. 442-444.
- Base de dades de dret estatutari del Regne Unit : Llei de comissaris eclesiàstics de 1836 (c.77), §18 (anglès)
- "Abat comendatari", Enciclopèdia Catòlica (anglès)
